L’Eloi és un ‘nadó medicament’. Amb les cèl•lules del seu cordó umbilical va salvar la vida de l’Arnau, el seu germà gran. Avui, l’Arnau necessita un trasplantament de fetge urgent i l’Eloi no vol ser el donant, tenen els pares dret a obligar-lo?
Com ja s’explicava en un cas anterior, els estudis genètics permeten detectar trastorns i malalties i alhora poden ser útils per, després d’una fecundació in vitro, escollir aquells embrions que tenen unes característiques concretes. Aquesta selecció, però, és font de dilemes ètics. On està el límit d’allò que es vol escollir? I en el cas que ens ocupa, es pot tenir un nen com a mitjà per a salvar a un altre? Quines són les conseqüències psicosocials que aquesta decisió pot tenir en el ‘germà salvador’?
Quan els pares de l’Arnau van saber que aquest patia beta talassèmia (malaltia sanguínia que causa anèmia) es van informar de les opcions de tractament ja que fins el moment del diagnòstic definitiu els metges havien pal·liat els símptomes: suplements de ferro per l’anèmia, transfusions… Van conèixer el transplantament de cèl·lules de cordó umbilical i van decidir tenir un fill compatible amb l’Arnau. Al cap i a la fi, ells ja volien tenir un altre fill i el diagnòstic genètic els permetria evitar la malaltia al segon nen i ajudar al primer. Tot el procés va ser un èxit. De diversos embrions es va poder seleccionar un compatible genèticament, es va implantar i va néixer l’Eloi. Les cèl·lules del seu cordó van ajudar a la recuperació de l’Arnau. Però avui, tretze anys després, l’Arnau té una afectació al fetge (com a conseqüències dels primers tractaments que va rebre) que requereix un trasplantament i els seus pares li demanen a l’Eloi que doni una part del seu fetge. L’Eloi decideix que no vol operar-se. Tenen dret a obligar-lo? Pot ell negar-se a fer-ho? I si l’Arnau no troba un altre donant?
Aquest cas donaria per escriure molts articles i sobre tot per deliberar i reflexionar sobre tots els aspectes ètics que l’acompanyen. D’una banda, tot el tema relacionat amb els embrions que es refusen i el com s’utilitza el diagnòstic genètic per decidir com seran els fills. D’altra banda, les conseqüències, tant físiques com psicosocials pels menors. Fixem-nos només en el fet que a l’Eloi li demanen ser donant d’un òrgan. Hi ha una raó de pes per fer-li aquesta petició, ja que la salut del seu germà depèn del transplantament però encara que sigui menor, si demostra tenir capacitat per decidir i ha estat informat del procediment, s’ha d’escoltar la seva opinió. Per tant, què poden fer els professionals per acompanyar la família i prendre decisions?
Ens trobem amb un dilema complicat que posa els pares en una dura situació però que alhora demana als professionals tot el tacte possible per assessorar i sobre tot, vigilar pel bé dels dos menors. Queda clar que l’Arnau necessita el transplantament i si es tenen en compte criteris només mèdics es podria pensar que seria interessant parlar amb l’Eloi per intentar conèixer les seves motivacions sense pressionar-lo. Però la Llei sobre extracció i transplantaments d’òrgans exposa que els donants han de ser majors d’edat i trobar-se capacitats per prendre decisions i acceptar les conseqüències de les seves accions.
Què succeiria si els pares poguessin obligar el seu fill? Qui vetllaria pel menor, tant a nivell físic com psicosocial tant si ajuda el seu germà com si no? Què faríeu si vosaltres fóssiu els pares? I si fóssiu els professionals sanitaris o els legisladors? És el vostre torn.
Germà medicament
