Gemma Carbó i Javier Martín debaten sobre el reviscolament del món rural

GEMMA CARBÓ: (Girona, 1967) és directora del Museu de la Vida Rural-Fundació Carulla des de l’any 2018. És historiadora de formació i gestora cultural de professió així com docent i investigadora. En l’àmbit acadèmic és doctora en Ciències de l’Educació especialitzada en les relacions entre polítiques culturals i educatives, professora de Pedagogia Cultural a la UdG i coordinadora del màster en Gestió Cultural UOC-UdG.

JAVIER MARTÍN: (Figueres, 1990) és geògraf i doctor en geografia humana per la Universitat de Girona. Màster en Estudis Territorials per la UAB, i Màster en Planificació i Polítiques per a la Ciutat, Ambient i Paisatge entre la UAB i l’Institut Universitari d’Arquitectura de Venècia (IUAV). Professor associat al departament de Geografia de la UdG, tant en la docència com en la investigació s’ha centrat en la geografia urbana i política.

El món rural, el que pot respirar aire fresc a tocar de casa, està vivint un reviscolament a conseqüència de la pandèmia, circumstància que es confirmaria per l’alça dels preus dels lloguers o de la venda de cases fora de la ciutat. Però també és evident que l’arribada de nova població –o de persones que hi anaven només de cap de setmana i ara hi fixen la seva residència– pot provocar una alteració de les dinàmiques d’aquests indrets. Com ho veuen vostès?

GEMMA CARBÓ —És difícil encara referir-se a dades fidedignes, perquè és un fenomen molt recent. Però d’entrada, tot i que no estem parlant d’un èxode massiu de gent de ciutat cap al món rural, sí que es constata, per exemple aquí a l’Espluga de Francolí [on hi ha la seu del Museu de la Vida Rural], com algunes persones que ja eren del poble però vivien fora, a la ciutat, ara tornen amb fills, amb la família feta. Això fa que fins i tot el creixement natural del poble, que era negatiu, per primera vegada comença a estabilitzar-se. Per tant la percepció és que sí, que hi ha retorn, i que és bàsicament gent del poble mateix, que havia marxat i que ara torna a casa.

JAVIER MARTÍN —No hi ha encara dades com per dir que la tendència és massa gran, però sí que es veu que hi ha un cert retorn. Depèn del context, també. L’altre dia jo parlava amb gent de Ripoll que em deien que sí, que començaven a veure gent de segones residències que s’empadronava en els pobles. Però en molts casos, diguem-ho tot, és només un dels membres de la família, que s’empadrona per, si hi ha un tancament perimetral, tenir l’excusa per poder-se quedar al poble. No sé si és una tendència molt gran, encara, o són fets puntuals. De totes maneres, em temo que és molt diferent el que cas de l’Espluga de Francolí que mencionava la Gemma o la situació al Ripollès o la Cerdanya, on hi ha moltes segones residències. Són contextos diferents.

En el que sí que estaran d’acord és que s’està posant en valor tot allò que el món rural ens evoca: més tranquil·litat, més aire pur, una vida menys estressant que la de les ciutats… el món rural torna a guanyar centralitat.
G.C. —Sí, això és indiscutible. El món rural s’ha posat sobre la taula de les agendes polítiques i de les agendes urbanes i ja sigui pel fet del despoblament com a tema central que ocupa moltes discussions o per aquesta perspectiva de tenir una mirada sobre el món rural molt més positiva, molt més de valors en alça, la veritat és que això ha passat a estar en el full de ruta. Està en els temes de discussió, sense cap mena de dubte. El que no sabem encara massa bé és en què es concretarà tot plegat. Les coses s’estan movent però no sabem encara en quina direcció aniran.

J.M. —Sí que hi ha un reconeixement, que ha entrat en l’agenda. Cada cop som més conscients del paper que té el món rural en gestionar el 80 o el 85 per cent del territori. Un territori que, a més, és el que ens dona de menjar, és el que ens dona uns valors, i que per tant efectivament cal que estigui en l’agenda, perquè té unes particularitats i és necessari per entendre com funciona la societat. Que amb la pandèmia aquests valors s’hagin reconegut d’una forma més profunda per mi és una oportunitat. Caldrà veure quins passos se segueixen a partir d’ara i en què s’acaba concretant tot.

Hi ha una prèvia que també potser donàvem per massa òbvia i potser valdria la pena comentar: el món rural existeix, com una realitat diferenciada del món urbà? Hi ha urbanistes i geògrafs que sostenen que avui en dia, a Catalunya, aquesta dicotomia ja no és certa. Què en pensen?
J.M
. —Efectivament és complicat, cada cop més, definir on poses el límit i dir què és ciutat i què és món rural, ara mateix al nostre país. Al que en diem món rural el paisatge és diferent, però els elements que definien fa uns decennis la vida rural o la vida urbana avui s’han difuminat i per tant es pot estar fent vida urbana en un espai d’alta muntanya i a l’inrevés. La hibridació ara mateix és molt clara i és molt difícil de posar un límit.

G.C. —Sí, aquesta és una discussió que al Museu de la Vida Rural és sempre present i transversal. A la conclusió a què generalment arribem és que cal parlar de nuclis de població més petita, d’escala més humana, i de nuclis de població més gran. Potser aquest és ara l’únic factor objectiu. A això cal afegir-hi, és veritat, un entorn natural molt més proper i amb unes característiques que fan que la natura influeixi molt més en les formes de vida d’aquests pobles. Aquesta podria ser la forma de plantejar-ho avui perquè certament parlar de ruralitat es fa cada vegada més difícil si entenem que hi ha determinats barris i nuclis de les ciutats que mantenen condicions de ruralitat i viceversa, molts llocs de muntanya que mantenen condicions d’urbanisme típics de les ciutats.

O sigui que hi ha món rural en el món urbà i món urbà en el món rural. En tot cas, com creuen que estan rebent des dels pobles aquest fenomen al qual ens referíem abans? Es viu com una oportunitat, més aviat?
C.B
. —En aquest sentit, tot i que ara hi estem fent un èmfasi especial, cal tenir present que la mobilitat en el món rural sempre ha estat molt alta; de moviments de població que marxa o arriba als pobles n’hi ha hagut sempre. En funció del perfil de les persones que arriben és veritat també que es planteja la situació com una oportunitat, per poder consolidar per exemple l’escola del poble, que sempre va fluixa de nens i és un equipament central. Les parelles joves amb nens petits sempre són un motiu d’alegria, per a poblacions petites. Però més enllà d’això, com deia, el fet de què arribi gent no és cap novetat. Potser ho és que aquestes persones provinguin de Catalunya, de les ciutats, o que siguin els mateixos joves del poble que hagin marxat i tornen, però l’arribada de persones de fora els últims anys ha estat una constant.

Ens estem referint a immigrants extracomunitaris, oi, que en alguns casos arriben a ser una porció considerable de la població…?
G.C
. —Exacte. En un poble com L’Espluga de Francolí, que són uns 3.700 habitants, tenim presència colombiana, romanesa, uruguaya, paraguaya, marroquina… per això dic que l’anada i tornada de gent ha estat sempre una realitat, també les dues darreres dècades.

J.M. —Sí, hi estic d’acord. El món rural, el camp en general, sempre ha estat un espai amb dinamisme. És cert que durant molt temps –i encara ara- en molts llocs la tendència ha estat negativa però en tot cas sempre hi ha hagut un moviment pendular, sempre hi ha hagut desplaçament, sempre hi ha hagut canvi. I ja fa molts anys que hi ha hagut exemples dels anomenats neorurals. Però sí, efectivament, pot ser que ara hi torni a ser una mica més fort. Ara bé, no crec que des d’aquests entorns sigui vist com una cosa negativa. Al contrari, penso que ho veuen com una oportunitat: els joves amb nens, les escoles, les botigues… són una oportunitat perquè la vida en comunitat és això. No crec que es vegi com una amenaça.

Més enllà de la pandèmia i del fenomen amb què obríem aquesta tertúlia, què creieu que necessita el món rural, ara mateix?
C.B
. —Bé, d’això en podríem estar parlant tota la tarda. Necessita el mateix que qualsevol altre ciutadà o ciutadana en qualsevol indret del món: que es garanteixin uns drets fonamentals, que són els que tenim totes i tots, tot i que tampoc estan garantits, moltes vegades, a les ciutats. És a dir, que hi hagi els serveis bàsics d’educació, de salut, de cultura, d’habitatge, de connectivitat, de mobilitat… per tenir una vida digna. Poder treballar en el lloc on vius, poder estar connectat al món.. Quins dèficits té actualment el món rural, en relació a aquesta llista que fèiem? Hem oblidat, com a país, que hi ha una sèrie de feines i d’activitats econòmiques que són pròpies dels entorns rurals. I d’altres que, en canvi sempre les hem imaginat des d’entorns urbans. Però avui, al món rural, s’obren moltes oportunitats, aquí entraria des de la gestió dels boscos, l’agricultura –entesa en clau de transició ecològica, el gran tema del moment de la Unió Europea–, els oficis tradicionals que aplicant-hi una certa innovació poden esdevenir de nou jaciments d’ocupació… Tots aquests temes són una oportunitat de desenvolupar feines i propostes molt innovadores. També necessita espais i propostes culturals de primer nivell, d’excel·lència: veure en definitiva el país com un gran complex urbano-rural on hi ha possibilitats de treballar de maneres molt diferents però que hi són a tot arreu.

J.M. —Del que es tracta és de posar en valor i reconèixer la importància que té gestionar el 85 per cent del territori. Gestionar els nostres boscos, gestionar el camp, gestionar la muntanya… vol dir gestionar paisatges però també vol dir gestionar aliments, vol dir gestionar costums i modes de vida que s’han de reconèixer i que són iguals d’importants que tots els altres. I reconeixent tot això se’ls posa altra vegada a l’agenda de manera que es reconeix el seu paper a la societat, que cada cop és més complexa, cada cop és més diversa. I és que entre tots fem el país! Apreciar tot això és un canvi de perspectiva però és també una oportunitat.

Em va com anell al dit el que apunta en Javier, perquè jo també havia pensat en aquesta idea del reconeixement. Tot i que jo els animava a fer una llista molt concreta de coses, és evident que existeix aquest intangible que és el reconèixer que aquestes formes de vida valen igual que “les de ciutat”. I és evident que això no ho tenim ben establert; dir que algú “és de poble” és pejoratiu, encara.
J.M
. —Sí, això és fruit de molts anys d’a-questa visió. Cal tenir en compte que durant molt temps molta gent dels espais rurals va haver de marxar i per tant sovint tens un cert ressentiment amb allò que deixes enrere. Per tant aquesta connotació s’ha mantingut durant molts anys, lamentablement, i costa de refer-ho, perquè els canvis requereixen temps llargs. Però jo, que faig classe a una facultat de Geografia, crec que estem en la bona direcció: cada cop són més els joves que entenen aquests valors. I que saben de la importància que això té.

Estava pensant, Gemma Carbó, que el Museu de la Vida Rural, que té la seu a l’Espluga de Francolí, és una manera de trencar una llança en aquest sentit: la cultura està també en el territori i el món rural també pot ser central respecte els equipaments.
G.C
. —Sí, totalment d’acord. L’exemple de la creació d’aquest museu a l’Espluga en el moment en què la família que el funda marxa cap a Barcelona és l’exemple del que ha estat la història d’aquest país. Pràcticament tots tenim un origen més o menys proper al poble i hem marxat cap a la ciutat fa relativament poc. I el Museu de la Vida Rural el que fa és recordar que aquest procés ha estat un procés relativament ràpid, de fet molt ràpid, de fa poc temps. I que aquesta realitat rural ens defineix, com a país. I que, després de la pandèmia, aquest món torna a ser una oportunitat per a reinventar-nos. O sigui que sí, el Museu reivindica aquestes arrels que ens defineixen a totes i a tots.

Apuntàvem al principi que aquesta repriorització del món rural pot ser una mica interessada: “ara que us necessitem… us posem fibra òptica”. Els governants pensen aprofitar l’avinentesa perquè les poblacions d’aquest món rural puguin fer un salt endavant? Hi ha prou sensibilitat política per atendre i entendre les demandes del món rural?
G.C.
—La sensibilitat política envers l’aportació que ha de fer el món rural al disseny del país és cada vegada més important però encara falta fer visibles realitats fins ara amagades i donar veu als pobles i també els micropobles, que són encara una altra realitat. Ara comencem a plantejar-nos una agenda rural construïda de veritat des dels territoris i ho fem en clau d’agenda 2030 davant el repte de la sostenibilitat. És una qüestió de sentit comú. Catalunya és un país petit que no pot seguir entenent-se des de l’oposició camp-ciutat sinó reinventar-se imaginant noves realitats en què la població pugui estar millor distribuïda en el territori i s’impulsin noves oportunitats professionals i vitals lligades a la gestió dels recursos naturals, a l’agricultura i a l’economia circular. La generació més jove ho té molt clar i molt present i comença a arribar als governs locals, com és el cas de l’Espluga de Francolí. Estan ben preparats i defensen la possibilitat i l’oportunitat de la vida al poble; hi hauríem d’apostar clarament.

J.M. —Sí que hi ha una nova mirada, que cada cop entén més la realitat i demanda del món rural. No és només un fet a Catalunya, també a la resta del nostre entorn. Bon exemple són les mobilitzacions pel que se n’ha dit darrerament l’Espanya Buidada. El context rural ha entès que ha de reivindicar-se. I en conjunt estem entenent que les seves demandes són òbvies en un context global. Ara, amb la covid, s’han accelerat tots els processos, i potser aquest també. És una oportunitat per definitivament canviar les tendències. Cal fer molt més, però és una bona direcció.

Per acabar, quins valors hauríem de remarcar per tal que aquest fenomen que s’està produint de desplaçament de la població urbana cap a la rural no generi problemes afegits al món rural i, al contrari, permeti generar un nou equilibri entre els dos mons?
G.C
. —Jo parlaria, d’entrada, d’aquest reconeixement que dèiem abans: entendre que aquesta forma de viure i d’estar al món és tan necessària i tan positiva com les altres. Des d’aquest reconeixement treballar aquesta qüestió de la solidaritat i també una visió del territori més equitativa i més redistribuïda. I finalment el valor de la subsidiarietat: que les decisions en relació a aquest món es prenguin el més a prop possible d’on passen, perquè encara massa vegades les decisions respecte el món rural es prenen des de despatxos de la ciutat. Aquest reconeixement al qual feia referència al principi passa per un diàleg permanent amb el territori i amb la gent que hi viu i aquesta consolidació de la seva aportació necessària en la definició de models i de polítiques. A banda, hi ha valors que el món rural preserva clarament que són valors de la comunitat propera, de l’ajuda, de les cures, de l’atenció als altres… valors associats a l’escala més humana, podríem dir.

J.M. —Aquest últim que ha dit la Gemma per mi és molt important; el de la proximitat. Preservar-la, també, com un element únic i específic, que és possible en l’entorn rural. També cal reforçar el valor de la identitat rural. Amb tota la dignitat i amb la voluntat de reforçar l’autoestima, que durant massa anys ha estat molt feble. I reforçar el seu paper en la gestió de conjunt del país. Aquests són, per mi, els elements claus.

G.C. —I entendre que des d’aquests territoris és des d’on generem l’alimentació, l’aire net, el paisatge… tots aquests elements que ara s’han posat en el primer lloc de l’escala de valors. I que per tant són d’una centralitat indiscutible.

J.M —I més amb el Canvi Climàtic, en el marc d’un canvi ambiental en tots els sentits. Mantenir i valorar i saber entendre la importància que tenen aquests espais a l’hora de generar aliments, en generar un paisatge, per exemple, és molt important de cara al futur.

Aquesta secció compte amb el suport de:

aliança mataró

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.