Aquest 2018 fa 80 anys que va ser assassinat Mohandas K. Gandhi, a meitat del segle XX; un home indispensable per a entendre un segle extraordinari. La gran aportació de Gandhi va ser la seva contribució a la Noviolència a l’India i, per extensió, l’actualització de la mateixa en la Contemporaneïtat. La noviolència és present en l’origen de les religions principals i majoritàries, però és a més influïda per pensadors, profetes, líders socials, polítics o religiosos de tots els temps i de tots els continents. Abans de Gandhi hi hagué antecedents contemporanis com foren Leon Tolstoi o Henry D. Thoreau, i després de Gandhi deixà estel·la en Martin Luther King o el mateix Nelson Mandela, que llegia a ambdós. Gandhi, per la seva banda, va deixar un llegat de principis, estratègies, teories i mètodes únics, que van anar canviant serenament el segle XX i m’atreviria a afirmar que el segle XXI serà diferent si segueix l’increment de seguidors i practicants de la noviolència. El Mahatma Gandhi, al meu entendre i més enllà del món que es coneix i s’ha difós d’ell, va fer dos grans aportacions cabdals des de la noviolència. D’una banda, va analitzar la societat en profunditat, defensant les revolucions i l’actitud de revolta com a progrés de les mateixes. En aquest sentit, superà a Marx, qui no resolgué els mètodes per al canvi en defensar la violència com a única alternativa per a fer moure a les oligarquies dels seus privilegis. Gandhi, per part seva, va defensar i practicar la noviolència com a mètode únic, que serà més lent però perquè evitarà en ella mateixa el mal (la violència) que vol eradicar. Gandhi insistia molt en què era impossible acceptar des de la raó que la violència –que genera una espiral en sí mateixa- pogués acabar amb la violència en sí mateixa; i l’alternativa única només podia ser la noviolència: tornar bé per mal, deixar-se matar abans de matar mai ningú, acabar amb la violència amb la seva antítesi. D’altra banda, Gandhi va fer una segona gran aportació: la noviolència és una experiència espiritual, d’empatia, de compromís interior sense el qual no s’agafen les forces i l’empenta per a la lluita. Gandhi es retirava setmanes senceres per a meditar en solitud cadascuna de les grans accions de noviolència directa que preparava. El Mahatma buscava en el seu interior la força que necessitava, per continuar en coherència i permanència en tota l’acció. Per a ampliar informació sobre la figura i l’obra pòstuma de Gandhi, però també per a visibilitzar els reptes mundials que avui segueix donant resposta, recomano conèixer el que la UNESCO ha fundat fa 5 anys a la Índia: l’Institut Mahatma Gandhi per a l’Educació per la Pau i la Sostenibilitat, a Nova Delhi (www.mgiep.unesco.org).
Xavier Garí és professor de la facultat d’Humanitats de la UIC-Barcelona
