Quan s’ha de debatre de ritmes no cal buscar nous conceptes sinó anar a l’essència: la filosofia.
Tarannà slow? Mindfullness à la mode? Coaching amb certificat ISO? Autoajuda psico? Mística oriental per amanir-ho? Hi ha res de nou o és un mer restyling dels ingredients clàssics? Mai es pot dir mai, hi ha progrés, i també paraules noves per idees velles. El nom no fa la cosa, no afecta el valor de la proposta de fons. Si allò de sempre té el valor de sempre, aleshores prenem-ne la millor versió, l’original, Filosofia com a art de vida: Més Plató i menys Prozac. Filosofia saviesa. Filosofia en sentit fort. S’ha dit que la filosofia occidental és tot de notes a peu de pàgina de Plató.
Soroll i atabalament? L’urgent no deixa fer l’important? Per pensar cal silenci i distància. Rebem més informació en un dia que abans en tota una vida. En les cerques a internet, sovint no passem dels tres primers resultats (i els llegim en diagonal). I la cridòria dels qui molesten o la brossa que esbomben els mitjans de comunicació? Josep Pla observa que com més buida és l’existència més soroll necessita: just to have fun & take it easy (per això els brètols no senten el futbol i la música amb auriculars individuals). Pieper subratlla que només en soletat es troba cadascú a sí mateix. Innerlichkeit és interioritat, intimitat nua del jo propi davant del vertígen últim de l’existència. Camús fa dir a Mersault, el protagonista de L’étranger, que l’únic problema seriós és el suïcidi: ell té les regnes de la seva vida. Córrer molt per res és alienació i falsa consciència. Sabem o no que vivim sols i que morim sols, bo i estar acompanyats?
Pot ser que la passió no ens arrossegui. Tornant als fútbols: estúpid qui s’infarti d’emoció. Els estoics defensen l’apatia, la imperturbabilitat, el defugiment de la passió, i el domini racional de les emocions. Epicur diu de no angoixar-nos amb la mort, perquè qui mor ja no és. Tampoc els déus s’ocupen de nosaltres (va constatar el mal en el món), i és inútil demanar als déus allò que els humans podem fer.
L’heroi és qui decideix i fa el que vol; l’esperit-amo que s’autorecepta la vida. Per això Nietzsche diu no saber qui està més malalt, si el mestre espiritual o els fidels: la malaltia és no pensar per compte propi. Sempre pastor i ovelles? Que es faci en mi la vostra voluntat? Progrés és sí a la vida, al moviment amb sentit, al projecte triat per cadascú. D’aquí cent anys bé prou ens estarem quiets. Per tant, sí al memento mori, i sí al carpe diem.
