Actualment al cinema proliferen pel·lícules basades en històries que fa quatre dies omplien els informatius i biografies de personatges que encara són vius.
El cinema sempre ha estat un reflex del seu temps i un mitjà per documentar la vida en diferents èpoques. Ara, però, més que mai sembla que s’imposa una certa tendència de convertir en pel·lícula els fets de la nostra història més recent i convertir els personatges contemporanis en material cinematogràfic.
Potser és la celeritat amb què se succeeixen els avenços tecnològics, potser és la immersió continua en un món hiperconnectat, que fa pràcticament impossible aïllar-se del gran volum d’informació que ens arriba. Potser, senzillament, sigui la necessitat de construir un Olimp de deus contemporanis, als quals venerar en un món líquid on Apple i Google són les noves religions. El cas és que en els darrers anys han proliferat les pel·lícules inspirades en personatges vius o morts molt recentment. Títols basats en uns “fets reals” dels quals fa quatre dies n’érem testimonis directes, però distrets com estem en aquest mar de “diversió” digital, no hi hem parat atenció. I, el cinema, caçador i creador de tendències, s’ha fet seva la urgència que ara tenim d’entendre què estava passant fa només un moment.
Així es pot explicar la proliferació de títols, per exemple, que intenten explicar les causes, orígens, culpabilitats, responsabilitats i misèries que van portar a la gran crisi econòmica que va esclatar l’any 2008 als EUA amb les subprime. La gran apuesta és el darrer títol en una llista que inclou films com Margin Call, Inside Job o The company men, l’acció de les quals se situa, a molt estirar, a fa vuit o deu anys.
Hollywood també ha sentit la necessitat de beatificar Steve Jobs a través de dos films que lloen el miracle del creador de l’Iphone. Marc Zuckerberg, el fundador de Facebook, és el protagonista de La red social. Els dubtosos mèrits de Dominique Strauss-Kahn amb tot els seus escàndols sexuals ha inspirat Welcome to New York d’Abel Ferrara, mentre que a l’estat espanyol, B, la película reconstrueix la declaració de Luís Bárcenas sobre la tresoreria en negre del Partit Popular. Fins i tot el Papa Francesc ja té la seva pel·lícula, Francisco el padre Jorge.
I per últim, assenyalar les tristes ironies de la vida que han fet que una pel·lícula com Spotlight, sobre la investigació d’uns periodistes que l’any 2002 van destapar els casos d’abusos sexuals a menors per part de capellans de Boston, s’hagi estrenat just en el mateix moment en què El Periódico està traient a la llum molts casos similarsa casa nostra. L’art imita la vida, la vida imita l’art.
