Filòsof, escriptor, professor a la Universitat Ramon Llull i autor de nombrosos assajos, Ferran Sáez Mateu ens parla del seu últim llibre La fi del progressisme il·lustrat: el debat natura/artifici en la política (Pòrtic, 2024). En ell reflexiona com les tensions entre el que és natural i el que és artificial qüestionen les bases del progrés il·lustrat en el context polític actual.
Fa molts anys que li rondava pel cap fer aquest assaig…
Sí. Aquest assaig, sense exagerar, va començar fa trenta-cinc anys a partir d’un determinat interès relacionat amb el que estava fent aleshores per a la meva tesi doctoral, la qual tractava l’obra de Michel de Montaigne, en la qual aquesta qüestió, la contraposició entre natura i artifici, és una constant. A partir d’aquí vaig anar veient que hi havia moltes ramificacions interessants i totes desembocaven en una qüestió política que tenia a veure amb el que dona títol a l’assaig: la fi del progressisme il·lustrat.
La casualitat ha volgut que, tot i que fa temps que dona voltes a la fi del progressisme il·lustrat, el llibre sigui avui d’actualitat pura.
Sí, el fet d’adonar-me que estava tocant un tema que estava d’actualitat, òbviament va existir. He de dir que una cosa és el que va desencadenar aquesta reflexió, i una de diferent és com s’ha consumat en forma d’un assaig que intenta aterrar, no exactament en l’actualitat, però sí en temes que són sobre la taula.
Què entenem per progressisme il·lustrat, concepte que dona títol al seu assaig? Què és i per què s’ha acabat?
La divisa del progressisme il·lustrat són les tres paraules que hi ha en el lema de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat. I la divisa central, des d’un punt de vista polític, doncs és probablement la igualtat. En un determinat moment, i no fa tant de temps d’això, entre finals dels 90 i començaments dels 2000, aquesta divisa queda substituïda per una exacerbació de la diferència. I és aquí on entra el conflicte i on, d’alguna manera, ha precipitat, no cal dir una fi, però sí una crisi tan profunda que demana una reformulació.
Com es genera aquesta tensió entre natura i artifici de la qual parla en el llibre?
És una contraposició que existeix gairebé des de sempre. La filosofia grega comença fent una contraposició entre el que anomenen physis (natura) i nomos (normes socials). I tot això es va bellugant al llarg dels segles fins a arribar avui en dia a determinats debats que tenen a veure, per exemple, amb el gènere. Per exemple, no és el mateix pensar que els éssers humans som agressius per naturalesa, que pensar que això és el resultat d’una contingència. Si els éssers humans fóssim mortíferament agressius per naturalesa, aleshores hauríem de tenir molta mà dura. És a dir, el mateix problema que es plantejaven els grecs ha arribat fins a nosaltres amb uns altres llenguatges i unes altres paraules. El que s’està debatent és: si l’ésser humà és així, aleshores què hem de fer? Varia la lletra, però la música és la mateixa.
Vostè també parla de la postmodernitat paròdica. Què és i com es detecta?
La postmodernitat paròdica és una tendència recent que consisteix a ironitzar. Quan es llegeix un text on la paraula “democràcia” porta cometes, la paraula “llibertat” porta cometes… Quan tot porta cometes, hi ha com una mena de rialles de fons, i això és la postmodernitat paròdica. Comença amb autors molt interessants i profunds, com Lyotard, i acaba amb paròdies que han esdevingut una mena d’escolàstica buida de contingut. La postmodernitat com a recorregut filosòfic ha tingut cinquanta anys i poca cosa més. La paròdia és aquesta. També podríem parlar de paròdia en debats en els quals només es pot tenir una opinió, que és el cas de la correcció política. Un debat en què només es pot tenir una opinió és una paròdia de debat.
Perquè no hi ha debat com a tal, no?
No hi pot haver debat si una opinió està estigmatitzada. Si es considera pecaminós opinar d’una altra manera, llavors no és un debat, sinó una paròdia de debat.
Com afecta la postmodernitat paròdica a la política o a l’educació, per exemple?
Els afecta moltíssim en la mesura que ara mateix totes aquestes històries formen part del mainstream. Tot el que sigui impedir debats en profunditat, en nom d’“això no es pot dir”, no ho podem permetre. Sobretot en l’àmbit de la universitat té unes conseqüències catastròfiques, perquè fa que no es pugui continuar avançant en la línia d’un pensament emancipador.
Com a professor universitari, s’ha hagut d’autocensurar alguna vegada?
Evidentment. No en un sentit dramàtic, però sí calcular molt bé els exemples que poso perquè hi ha com una mena d’hipersusceptibilitat ambiental que fa que qualsevol cosa que diguis et pot anar en contra. No hi ha presumpció d’innocència i, lligat amb un ecosistema com les xarxes socials, en el qual et poden treure una frase o una foto de context, és un risc. I no soc l’única persona que ho diu; justament una part d’aquest llibre ve motivada per moltes converses que he tingut amb el meu entorn, principalment professors, periodistes o escriptors.
Per tant, hi ha temes dels quals no es pot parlar en l’àmbit acadèmic.
Més ben dit, és preferible no parlar-ne o millor fer-ho a partir del que diu el mainstream. No es pot discrepar, no es poden fer determinades al·lusions. Qualsevol persona que treballi en ensenyament, s’adona d’això. Hi ha coses que actualment val més no tocar-les gaire.
Quin pes ha tingut la dreta populista en la caiguda d’aquest progressisme il·lustrat?
Més aviat és a l’inrevés, no del tot, però és una mica a l’inrevés. Quin pes ha tingut la crisi de l’esquerra actual amb el creixement del populisme? Per què ha crescut el populisme de dretes a Europa? Doncs perquè qui es fa càrrec de certs temes que són reals és qui acaba tenint un protagonisme polític. Probablement, si l’esquerra hagués posat el focus a determinades qüestions que considera tabú, ara mateix no estaríem en aquesta situació. Crec que podria posar la mà al foc sobre aquesta afirmació.
