Fa deu anys que, quan arriben aquestes dates, em disposo a començar una dieta que m’ha de preparar per a un dejuni de quatre dies. Ara que ha estat temps de Quaresma i de Ramadà, es podria pensar que el motiu que hi ha al darrere d’aquesta pràctica mil·lenària per a qui, com jo, no som creients practicants té a veure amb l’espiritualitat new age, que està tan de moda. Res més allunyat de la realitat. La culpa de tot la té el meu massatgista, que creu que fa bé depurar el cos un cop l’any.
Sobre el dejuni se n’ha escrit molt i no pretenc jo aquí fer una glossa de les seves virtuts o dels seus perills. Només vull compartir alguns pensaments.
La primera cosa que aprens és que un dejuni té poc a veure amb deixar de menjar. Si bé és cert que la dieta preparatòria –que en el meu cas passa per no tastar carn, lactis, gluten, cafè, alcohol, sucre o algunes hortalisses (patata, pebrot, tomàquet i albergínia) durant deu dies– és tot un repte la primera vegada que la fas, aviat t’adones que tenim a l’abast una varietat d’ingredients que potser no tenim prou presents durant el dia a dia i que valdria la pena incorporar als àpats quotidians.
Per altra banda, quan arriba el moment de deixar de menjar, després d’un primer impacte on –sí, és cert– la gana tiba, veus que el cos té reserves per a estona i, lluny del que es podria pensar –que perds força o vitalitat–, ràpidament sents com un alliberament corporal. Gran part de l’energia que fem servir durant el dia a dia té a veure amb la digestió, així que deixar descansar el cos fa que el nostre sistema funcioni amb més fluïdesa i, per tant, que els sentits estiguin més atents al que passa al nostre voltant.
La segona cosa és que un dejuni implica entendre que el cervell també s’alimenta.
Si Guy Debord va assenyalar molt afinadament amb el terme psicogeografia que l’ambient on vivim afecta directament les nostres emocions i comportaments, cal afegir que el cervell també menja, i molt: mirar les xarxes socials cada cinc minuts, respondre els correus electrònics immediatament, enganxar-nos neuròticament a un problema que ens preocupa durant tota la tarda, són part del nostre menú personal. Modalitats mentals que demanen ser atipades cada cop amb més freqüència si no els parem atenció. Aturar el que bolquem dins els nostres conductes sinàptics durant uns dies ens permet captar conductes que d’altra manera tenim automatitzades.
Tercer, fer un dejuni no et fa més bona persona.
Molta gent recorre a aquesta mena de pràctiques cercant un canvi existencial, sigui perquè estan angoixades per alguna cosa, perquè volen superar un trauma que arrosseguen o perquè estan convençudes que el nirvana existeix i que és a les seves mans assolir-lo. Doncs tampoc. Fent un exercici com aquest, el que s’aconsegueix, si tenim sort, és que veiem claríssimament quines trampes ens fem al solitari per sentir-nos millor. Però no ens dona la solució per canviar d’hàbits. Vet aquí la diferència amb el new age de què parlava abans. Un dejuni desencadena moltes més preguntes que respostes.
És per això que, un cop acabat el dejuni, comença el treball de veritat.
Fer un dejuni, i preparar-se per fer-ne, ens ajuda a veure de quina manera ens alimentem, on posem l’energia, fins a quin punt som capaços de controlar els impulsos o com algunes dependències emocionals ens transporten per la vida sense que en siguem del tot conscients. Per tot això, si d’alguna cosa serveix fer una pràctica com aquesta és per ser una mica més conscients de com i de què vivim i, amb una mica de sort, de com volem fer-ho en endavant.
