Quin paper tenen les promeses en una societat?
El problema del paper que tenen és qui és el subjecte de les promeses en la societat. Ens hem de preguntar qui ofereix una promesa a una societat que viu en una situació d’incertesa, ja que no té cap mena de control del futur per la frustració del que ens van prometre que viuríem i no vam viure. Els grans discursos han perdut legitimitat perquè la població considera que han emès falses promeses i, per tant, ja ningú creu en les grans promeses, ni que el futur serà millor.
Si no creiem en les promeses, podem creure en l’esperança?
No. Si no creiem en alguna promesa que interrompi el que diuen que és la realitat d’aquest món, no podem tenir esperança en el futur. N’hi haurà si som capaços d’assumir alguna promesa que canviï la lògica dels esdeveniments. Actualment el futur s’explica amb termes apocalíptics. El canvi climàtic, la pobresa mundial… A vegades tinc la impressió que el món és com el Titanic. Mentre no xoquem la gent continua ballant amb l’orquestra.
L’ésser humà sempre ha estat en crisi amb les promeses?
Sempre hi ha hagut una crisi amb les promeses perquè el seu compliment es retarda. El fet que la història del segle XIX, XX i XXI hagi estat marcada per unes promeses utòpiques, ha augmentat la desconfiança. La modernitat, la Il·lustració, la ciència, etc. marquen un horitzó de promeses que realment no hem aconseguit. Tothom té la sensació que ha perdut alguna cosa i tot plegat ens porta a la frustració, el deliri, a la desconfiança. Ara mateix, qui creu en la paraula dels polítics? Gairebé ningú. Aquesta és una de les grans crisis de la democràcia.
Hem passat d’un segle XX que prometia canvis i revolució, a un segle XXI que ha estabilitzat la democràcia i l’ha fet veure immòbil.
Vam esperar la promesa de la democràcia durant tota la dictadura i, quan va arribar, al cap de poc temps ja estàvem decebuts perquè semblava que no complia el que esperàvem. Fets com aquests han decebut la gent. D’altra banda, ha desencadenat que ens convertíssim en consumidors de productes que deixen intuir una esperança. Aquells qui van a les rebaixes necessiten que el que compren els prometi alguna cosa més que el producte en si. Paradoxalment hem canviat el rumb de manera dràstica.
La pèrdua de la fe amb les promeses és un símptoma de la crisi de compromís que patim?
Completament. Quan acceptes la promesa d’una persona que té l’autoritat per emetre-la, es genera un nou espai per comprometre-s’hi. Per exemple, si tinc l’autoritat per fer-ho i prometo que un canvi en aquest món és possible, encara que no sigui accessible, acceptar aquella promesa em posa en acció i em genera un vincle per aconseguir que aquest canvi sigui possible. En l’actualitat ningú és capaç de prometre res que mobilitzi grans grups i moviments socials. Les promeses només actuen sobre unes minories molt implicades, en cap cas sobre el gran gruix de la societat. Si creus que els canvis són possibles, lluitaràs per fer-los realitat; si no ho veus clar, no et mobilitzaràs. Aquesta acció és el que dona força i sentit a les promeses. Com deia Metz, teòleg alemany, una de les claus de l’esperança és la interrupció. Hem d’interrompre el que s’anomena normalitat.
Quines són les promeses que estan més en crisi?
La promesa que té més vigència al món és el creixement il·limitat del capitalisme, que evidentment és una fal·làcia, però sorprenentment continuem confiant-hi. Quan hi ha una crisi, creiem que el sistema ho resoldrà, amb la crisi climàtica el mateix. Però cada cop que patim una crisi, hi ha persones de classe mitjana que passen a viure en situació de vulnerabilitat econòmica. No creiem en els miracles religiosos, però sí en els del sistema. La base de l’actual crisi és que hem cregut en una promesa en fallida.
Per tant, les promeses van en contra de la llibertat?
Depèn de la promesa. La que genera esperança no va en contra de la llibertat, sinó que genera un vincle perquè la llibertat s’encamini en direcció al bé comú i la justícia d’una vida digna i vivible. Per posar un exemple, quan Israel va ser portada a Babilònia, Jeremies va comprar un camp a Jerusalem com a gest simbòlic que la promesa de Déu es compliria i tornarien a la seva terra promesa. Aquesta mena de símbols serveixen per caminar cap a aquella direcció i tenir la sospita que és possible canviar i això dona sentit a la mateixa existència i a la pròpia vida de la gent.
Les promeses poden ser un combustible per a la demagògia?
Els materials humans sempre són manipulables. En nom de Déu s’han fet les majors barbaritats de la història de la humanitat. I en teoria, si hi ha alguna paraula sagrada o en nom de la bondat, teòricament, és Déu. Les paraules transcendents tenen aquesta part oculta i amb les promeses passa el mateix. Amb elles es pot fer demagògia i populisme com amb qualsevol articulació de la paraula.
Encara que no es compleixin, les promeses ajuden a construir?
Jo crec que sí. Ajuden a caminar per un terreny nou, una altra cosa és que arribem a la meta definitiva. També ajuden al fet que siguem alguna cosa més que mamífers consumidors. Em sembla que viure al servei d’una gran promesa que sigui capaç d’orientar la construcció d’aquest món en una altra direcció és una cosa que pot omplir de sentit la vida de les persones. Ara bé, també hi pot haver gent que cregui que el que mou el món és el consum i la riquesa. Però sentir-se vinculat amb una promesa de qualitat humana i social genera un bon camí per la vida personal i col·lectiva de la gent.
I per què ens costa tant complir les promeses?
Ens costa tant per què després hi ha moltes dificultats. La promesa d’un món just, solidari i fraternal lluita contra poders mastodòntics. Mentre que la promesa té la força d’un nou terreny per treballar i lluitar, no té tant de poder com altres maquinàries i dinamismes que hi ha en la societat en què vivim. Lluitar contra el sistema capitalista és lluitar contra un gegant. El que té sentit és lluitar-hi en contra, encara que continuem sent David amb la seva fona i sense encertar mai el cap de Goliat. Les llegendes d’aquesta mena ajuden a mantenir a la resistència, en comptes de garantir l’èxit. Des del meu punt de vista de la tradició cristiana, em sembla més humà lluitar en contra d’aquest sistema que no pas mantenir-s’hi aliè.
Quins valors requereixen les promeses perquè tinguin sentit?
El valor de la vida i la vida en comú, el reconeixement de la dignitat de qualsevol ésser humà. Hem de recuperar les categories de la fraternitat, com cita la Declaració dels Drets Humans, ja que s’han convertit en elements banals que ens prometien que els homes i les dones d’aquest món podíem viure fraternalment. Per exemple, els refugiats no són sense papers, són germans, però ningú s’atreveix a anomenar-los d’aquesta manera. Les promeses han de ser fraternals i no deixar la porta oberta a la llei de Caïm, com passa amb la societat del consum.
