El terme excel·lència en el món educatiu és complex. Mentre alguns l’usen per qualificar els alumnes destacats, altres parlen de qualitat. I mentre alguns eleven el tàndem excel·lència-equitat, altres el critiquen.
El terme “excel·lència educativa” és relativament jove al nostre país. Sigui per aquesta joventut, sigui per una interpretació interessada, el cert és que ens trobem davant d’un concepte que no és entès d’igual manera per tothom. Fa dècades que parlem d’excel·lents, a l’escola, però és referint-se a la nota més alta a la qual podia aspirar un alumne en les seves qualificacions. I el mateix adjectiu destaca que es tracta d’una qualificació que sobresurt, que excel·leix, que no està a l’abast de tothom. I aquesta potser no és la millor manera per referir-nos a aquest concepte en el camp educatiu, on l’objectiu d’universalitat dels seus principis, de no segregació, és a la base d’un concepte de qualitat molt compartit.
Si, per contra, interpretéssim el terme “excel·lent” com un sinònim de “molt bo” (traint una mica bona part del seu significat primer, clarament elitista) entendrem millor l’evolució d’aquest concepte aplicat a l’educació i la seva irrupció en els debats educatius dels darrers temps. Després del debat centrat en la quantitat (d’alumnes que no tenien accés al sistema educatiu de l’estat, cosa intolerable en una societat avançada, o que pretenia ser-ho) que va donar lloc a la Llei d’Educació de l’any 1970, es va iniciar un altre no menys intensdebat sobre la qualitat, que va donar lloc a una altra gran llei orgànica: la LOGSE, de 1990. Primera conclusió: el concepte d’excel·lència, en educació, és hereva directa del concepte qualitat, que als anys vuitanta es planteja al nostre país –i al conjunt de l’estat– un cop solucionat el repte de posar escoles suficients per atendre tota la població dels sis als catorze anys.
La constatació que les escoles no eren iguals –encara que oferissin els seus serveis sota els mateixos principis i objectius de l’ensenyament obligatori comú– va portar de seguida al plantejament d’un principi irrenunciable: l’equitat. Aquest principi, l’equitat, és l’única fórmula capaç de reconèixer diferències entre centres però perquè cada centre té unes necessitats diferents i ha de satisfer-les de manera diferent per tal de poder assolir l’objectiu comú d’una educació de qualitat. Des d’aquell moment, l’equitat va passar a formar part de la complexa definició d’educació de qualitat. Perquè, des del punt de vista social, no hi haurà mai qualitat (i aquest és un avenç conceptual social molt important) si aquesta no és a l’abast de tothom.
El tàndem excel·lència-equitat, però, ha donat lloc a situacions ben curioses. Hi ha qui l’ha considerat i el considera un binomi indivisible: l’una alimenta l’altra i viceversa. I en canvi, hi ha qui considera que es tracta d’objectius antagònics: una escola ha dedecidir entre abocar-se a treballar l’equitat o bé dedicar els seus esforços a conrear l’excel·lència. I plantejat així, s’entén més que es parli en termes d’excel·lència, perquè qualitat i equitat no semblen, conceptualment, tan diferents. A qui pot convenir posar l’excel·lència i l’equitat als dos pols oposats? A mi, no. És evident que m’inclino clarament –i ho fem molts i moltes– per la primera significació del tàndem.
Què és, doncs, excel·lència educativa? M’hi referiré des de la perspectiva d’un servei públic bàsic i fonamental per al benestar, la justícia social, el progrés de tots i totes. I en aquest sentit només podem parlar d’excel·lència quan definim l’educació com un acte col·lectiu, de coresponsabilitat entre els adults que tenim cura dels menors (a casa o a l’escola), basat en un model de ciutadà i de ciutadana que –a més de ser feliç– procura que també ho siguin els altres. Un acte educatiu que comença –per part dels docents– assumint el compromís ètic que comporta aquest ofici envers els infants i joves, les seves famílies, els companys de projecte, la societat que ens delega aquesta important tasca. Excel·lència educativa és societat mobilitzada que posa l’educació dels seus infants dalt de tot de les seves aspiracions i els seus esforços. I així, imperceptiblement i de manera natural, van arribant tots els resultats que, en una societat que tot ho avalua, tant i tant es fan servir per qualificar el nostre sistema: resultats dels alumnes, nivell de qualificació, inserció en el món laboral i professional. L’excel·lència individual no és el més rellevant, en educació. No hi ha excel·lència sense equitat. No hi haurà equitat sense un servei públic educatiu de qualitat. I això és el que més garanties dóna d’excel·lència educativa.
