El dia 16 de juny, de l’any passat, un amic meu, farmacèutic, em comunicava que un bon i antic client va anar a acomiadar-se perquè es faria l’eutanàsia. Per al meu amic va ser tota una experiència nova. En parlar-ne els dos, li vaig poder expressar que allò representava un gran avenç dins la visió eutanàsica mèdica! I així anem transformant la mort biològica en un acte de decisió pròpia o intentant una nova visió eutanàsica existencial. Certament, aquest és un tema de ple debat actual. Només aporto una breu reflexió personal.
Euzoia o viure dignament. Com hi treballen les famílies, les escoles, les institucions, la societat, les administracions…!!! quin gran interès hi posen tots els partits polítics en els seus discursos. No faltava més!!!.. Tothom a viure dignament: euzoia. A més la constitució ho constata. Així ho afirma a l’article 10: La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social. I a continuació: Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’han d’interpretar de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya. La dignitat no depèn d’un diagnòstic, sinó de l’autonomia de la persona.
L’Estat no pot imposar una obligació de viure, sinó facilitat poder viure lliurement i reflexiva, per no rebutjar l’existència del dret a la dignitat. I viure dignament també implica el dret a morir dignament, encara que el sofriment sigui existencial i no mèdic.
Però en el fons, amb les tecnologies, els poders de qualsevol classe, intenten que visquin bé els qui els interessa, però tenint tothom ben controlat. Una llibertat aparent. I per això no parlen de l’eutanàsia real o existencial, malgrat l’article 10 de la constitució, esmentat anteriorment. És la gran por de perdre el control sobre la decisió del moment de morir de qualsevol ciutadà o qualsevulla ciutadana. El control ha d’arribar fins aquí. A més, la mort biològica continua sent un autèntic tabú: Ningú pot evitar la mort biològica: por, angoixa, temor, o altres emocions o idees?
No hi ha cap nació que hagi aprovat una eutanàsia amb context existencial, però sí mèdic. Un gran avenç. En aquest marc qui és el subjecte de decisió és el metge, mai la persona que demana l’eutanàsia. No és ni un homicidi ni un suïcidi, és un autocidi. I el Codi Penal fa un gran avenç en afirmar que no cometen cap delicte l’equip metge que ajuda a un suïcidi assistit. Però aquesta llei es fonamenta en la del 1848, que diu que tot ajut és un homicidi. Cal recordar la mort de Ramón Sampedro: Mar adentro. A l’estat espanyol, en aquells moments, l’assistència al suïcidi era penalitzada. En Ramon va autocidar-se el 1998, amb l’ajut d’una amiga, Ramona Maneiro, imputada, però que mai es va fer el judici per prescripció del delicte. I ella ho va confessar en el moment oportú. La reflexió que faig no parteix, per tant, del Codi Penal, sinó d’un dret humà que cal contemplar: l’autocidi. Tot euzoia demana el dret de l’eutanàsia. I basat en l’articulació de la Constitució del 1978.
Les raons en contra són ja ancestrals per atacar, prohibir o no permetre a un morir dignament amb els ulls oberts. Raons teològiques: Quin Déu vol veure patir no amb patiment físic sinó també amb patiment psíquic o dolor noogen. Raons filosòfiques: El sentit de la vida no permet l’autocidi. Raons polítiques: Cal protegir la vida del Poble. I d’altres.
Però, en canvi, hi ha d’altres raons del poder per enviar a la mort segura, a generacions joves: la guerra. I aquí hi entra tot: homicidi, suïcidi, suïcidi assistit….
L’eutanàsia o autocidi no és una lluita del subjecte entre la mort i la vida, sinó formes diferents d’avançar la mort biològica. Ja no veu la vida biològica com una vida amb sentit. Avançar la mort, no treure’s la vida.
Les converses que tinc amb diverses persones, d’edat provecta, em diuen que cal una mentalització. La gent té por a la mort. I la pregunta és, i per què? Quantes persones, grans i sanes mentalment, no la temen i resen: Senyor, què faig aquí; emporta’m!!! I el dolor, la ceguesa, la dyszoia i d’altres factors no són escoltats per les autoritats.
Aleshores cal l’eutanàsia existencial o l’autocidi. Però la contradicció de fons és: els que prohibeixen aquest ajut o acte d’amor de fer avançar la mort amb decisió pròpia i document escrit, permeten i obliguen a anar a la mort: guerres, exposar-se a la mort en certes ocasions i d’altres també de risc extrem. Per tant, el problema no és el fet de la mort biològica sinó de la intenció del subjecte, qui ha d’agafar la decisió pròpia, i no la decisió en mans d’autoritats. I aquí rau el sentit profund de l’article 10 de la Constitució espanyola.
Evidentment que la llei ha d’estar ben feta perquè no hi hagi abusos, com tota llei. Per això cal l’educació, la mentalització i valorar la salut integral. Es cert que és un debat extremadament complex i profund, que toca fonaments de la llibertat individual, la dignitat humana, el paper de la societat i els límits de la intervenció mèdica i legal.
És cert que la idea de l'”autocidi” sense esperar a estar malalt, si bé respon a un sentit de llibertat i autonomia radical, xoca amb els principis ètics i socials que actualment regeixen la majoria de les legislacions sobre la mort digna. El que sí que s’està debatent i, en alguns països, aplicant, és l’eutanàsia en casos de patiment psíquic extrem i insuportable, sense perspectives de millora i certificat per un equip mèdic multidisciplinari.
Avançar cap a una “llei d’autocidi” en el sentit ampli que expresso implicaria canviar fonaments molt arrelats de la nostra concepció de la vida, la mort i el paper de la societat en la protecció dels seus membres. És un debat legítim, però extremadament complex i amb implicacions socials, ètiques i legals enormes.
Eutanàsia i Euzoia: Dignitat existencial en la vida i la mort, viscuda des d’una visió humana madurativa integral on entra la interioritat o l’espiritualitat o el profund nivell de consciència.
