Llegim als diaris que fa un any a Holanda es va permetre l’eutanàsia a una dona de 20 anys que, després de ser víctima d’abusos sexuals dels 5 als 15 anys, pateix un server estrès post-traumàtic. En aquest cas s’hauria d’acceptar un pas com l’eutanàsia?
L’eutanàsia és un tema que suscita grans polèmiques fins i tot en països on ja fa anys que es troba legalitzada. En el cas que presentem aquest mes, totalment real, el debat s’amplia en tant que les causes de la demanda expressa d’eutanàsia eren un patiment psíquic i emocional que anava més enllà del que considerem malaltia incurable i en estat avançat. S’ha de practicar l’eutanàsia només en cas de malalties i trastorns físics?
El cas que ens ocupa va tenir lloc fa més d’un any però és fa només un mes que va sortir a la llum. Una dona de vint anys amb un greu estrès post-traumàtic decideix demanar l’eutanàsia i el comitè encarregat de prendre la decisió valora que és una candidata idònia pel que es procedeix a acabar amb la seva vida. Dels cinc als quinze va ser víctima d’abusos sexuals fet que es va traduir en un seguit de trastorns que no la deixaven tenir una vida plena i autònoma obligant-la a quedar-se al llit. Entre d’altres, tenia anorèxia nerviosa, tendència a auto-lesionar-se, compulsions… Va ser tractada tant farmacològicament com psicològicament durant anys i de forma intensiva sense cap tipus de resultat. El seu patiment va arribar a un punt que no era capaç de trobar el sentit a la seva vida. Tant els metges i professionals que l’havien tractat d’inici com l’equip mèdic consultor que havia d’acceptar l’eutanàsia van concloure que malgrat els seus trastorns era una persona capaç d’entendre la situació, de prendre decisions i d’acceptar les conseqüències, és a dir, era competent per fer la demanda i a més a més van considerar que la seva situació era incurable. Van prendre la decisió correcta?
El Comitè de Bioètica de Catalunya defineix l’eutanàsia com el fet de causar la mort d’una persona que ha fet una demanda expressa. No s’ha de confondre amb el suïcidi assistit, la negativa a rebre tractament o una sedació consensuada en fase d’agonia. I s’han de donar un seguit de condicions com ara la presència de malaltia incurable que provoca sofriment i és avançada o permanent, competència de la persona per prendre la decisió, manca de coaccions, procés de consentiment informat.
Analitzem doncs les decisions que van prendre els professionals tenint en compte el context holandès on l’eutanàsia es troba legalitzada des de 2002. Davant la demanda de la dona l’equip consultor va portar a terme tots els passos obligatoris per prendre la decisió i va acceptar l’eutanàsia argumentant que la causa de la petició no era una depressió major i que tots els informes psiquiàtrics recalcaven que el seu patiment era incurable. No tenien cap dubte. Més enllà de l’oposició a l’eutanàsia en general i de veus crítiques contra qualsevol pràctica de la mateixa, en aquest cas van sorgir dubtes sobre la decisió, ja que per molts altres professionals la demanda de la dona podria ser considerada un crit d’atenció, una demanda d’ajuda i no de fi, o potser sí que els seus trastorns psicològics no la deixaven pensar amb claredat.
Què haguéssiu decidit vosaltres? Creieu que la dona podia ser capaç de prendre decisions tenint en compte el seu estat mental general? S’ha de tenir en compte el patiment existencial o psicològic? O penseu que l’eutanàsia no hauria d’estar legalitzada en cap supòsit? Ara, és el vostre torn.
