Des de la nit dels temps, molt probablement tothom vol ser feliç. Un primer punt és sentir-se bé en la pròpia pell, en el nostre ser nosaltres. L’estoïcisme ho formula en termes de saber estar psicològic, de creixement personal i fortalesa mental, de calma i serenor íntima, de desapassionament, d’apatia, d’impertorbabilitat o ataràxia.
Viure és tenir problemes i la clau és que res ens alteri l’ànim. El benestar d’esperit és l’intangible més preuat. Bo i les adversitats que van venint –inclosa l’última, la mort– cal ser autosuficient/autàrquic, captenir-se temperadament i mantenir la pau interior. El tot és no patir. Això avui és també més fàcil perquè la medicina ens ajuda a apaivagar el dolor físic i psicològic. No serveix de gaire una bona salut física si no ens sentim bé.
Tanmateix, recursos mèdics a banda, l’actitud estoica fa la vida més conscient i plenament humana. No és ben bé un posar-se de perfil davant de problemes i entrebancs, sinó descomptar-los metacognitivament com a fets, de no mullar-nos en la torrentada de la vida. Quan es diu que la filosofia és el bàlsam de l’ànima, se n’assenyala el vessant d’art i saviesa de vida. Cal saber trobar la manera per prendre’ns-ho tot amb un punt de distància, que els esdeveniments no ens desequilibrin, jutjar amb objectivitat i captenir-nos en conseqüència.
Els estoics clàssics com Zenó, Epictet, Marc Aureli o Sèneca, entre altres pensadors, romanen entre bastidors, tot i que el nostre món ja no sigui el grec i romà, i que no se sol acceptar que hi ha un destí inevitable i ineluctable, que no hi ha res a fer i que cal no implicar-s’hi. Per això, l’anàlisi crítica adverteix contra la interpretació de la distància psicològica i l’autocontrol com a excusa per a la inacció i l’absentisme.
Així, ser estoic avui en dia vindria a ser –d’alguna manera– posar-se de perfil sense defugir el compromís amb els valors personals. Això mal s’adiu amb pau interior. Ser savi és actuar amb fermesa i, alhora, desapassionadament.
