Dues són les coordenades bàsiques en el creixement de la persona: així com la funció materna ve definida per l’amor que dóna forma i consistència, seguretat, plenitud, satisfacció, protecció… la funció paterna, esdevé representada per tot allò que confronta el subjecte amb la llei. Cal entendre-la com el límit que senyala per a la persona, l’espera, la renúncia… a la comoditat i la satisfacció, i alhora, la que empeny cap al propi esforç, creixement, responsabilitat i progrés propi i singular.
Així com la funció materna és indispensable per ser en la vida, la funció paterna és necessària per tal d’estar la vida i en allò social. I és en aquest exercici de la funció paterna, on podem trobar diferents estils:
–Uns, més autoritaris, intervencionistes… on no hi ha una comprensió íntima de l‘altre, amb el seu propi desig i singularitat. En aquests casos es traspua l’exigència de compliment d’una única voluntat. L’autoritat i els límits només s’entenen i regulen en funció de les conductes i necessitats externes. No hi ha interiorització de fons del seu valor, bo i les aparences.
–D’altres, més permissius, abstencionistes… En aquest l’altre sempre se surt amb la seva. L’autoritat i els límits no existeixen. No són vistos com necessaris. La satisfacció va per damunt de tot. No hi ha tampoc interiorització. Allò què o, qui exerceix aquesta funció, en el fons, molesta.
–I a mig camí d’un i altre, trobem estils més democràtics i recomanables de Funció Paterna. Interaccionistes on en funció de les circumstàncies, es negocia i es cerquen acords satisfactoris per tots plegats. En aquest cas hi ha una comprensió del desig de l’altre, alhora que es veu necessari la interiorització de límits i del principi d’autoritat per respecte a l’altre.
Estils en la funció paterna
