Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Ester Busquets: “La cura hauria de ser el centre del sistema”


Ester Busquets és doctora en filosofia i diplomada en infermeria. És també professora d’Ètica a la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, Professora d’Ètica i d’Història de la filosofia antiga i medieval a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Vic i Coordinadora de la Càtedra de Bioètica de la Fundació Grifols, des d’on promou activitats formatives i projectes d’investigació. És membre de la Comissió Deontològica del Col·legi Oficial d’Infermers
i Infermeres de Barcelona, secretària del Comitè d’Ètica de la Recerca de la UVic-UCC i assessora de diversos comitès d’ètica de Catalunya. Ha estat col·laboradora de l’Institut Borja de Bioètica (URL) i directora de la revista Bioètica & Debat, editada per aquesta mateixa institució. És experta també en l’ètica de la cura a l’obra de l’escriptor rus Lev Tolstói. 
L’abordem a la sortida d’una formació que acaba de fer a l’equip educatiu d’una fundació que treballa amb persones amb discapacitats. 

Generalment associem la cura a unes professions vinculades a l’àmbit sanitari. Això és un error?
L’àmbit sanitari ha fet de la cura el centre de la seva activitat, però això no vol dir
que en altres àmbits no hi sigui ben present. La cura és quelcom necessari per a la
vida; hi ha cura on hi ha vida. Per exemple, sense actituds de cura la vida familiar no
podria desenvolupar-se. Una mare cuida els pares, cuida la mare, cuida els fills… Les
parelles es cuiden entre elles. La cura és una cosa molt extensa, però l’àmbit sanitari
l’ha fet visible en el seu dia a dia. Per tant, la cura seria una qüestió existencial de l’ésser humà. Des que naixem fins que morim vivim rebent cures o proporcionant cures.  La nostra història es desenvolupa sempre en el context de la cura. I això passa sempre, no exclusivament en els períodes de màxima vulnerabilitat, com són l’inici i el final de la vida o en moments de malaltia. Si ens hi fixem, a diferència dels animals, les persones som molt més dependents. Per exemple, necessitem un any per alimentar-nos i posar-nos drets. Per això, insisteixo, en situacions de vulnerabilitat és molt clar que necessitem que els altres ens cuidin. Però no hi ha desenvolupament humà sense cura. En tot moment necessitem sentir-nos estimats, respectats… En tot moment de la vida rebem cura i proporcionem cura.

És més fàcil oferir cura que rebre’n? Ens costa acceptar que hem de ser cuidats?
Això depèn dels moments. Per exemple, els infants busquen la cura. L’acceptació de la cura esdevé especialment difícil quan hi ha una pèrdua de mancances per part de la persona que ha de rebre aquesta cura, ja sigui un malalt o una persona gran. La persona que perd autonomia ha de viure un procés d’acceptació de la seva pròpia vulnerabilitat vinculat a la cura.

L’ètica de la cura és aplicable arreu?
Sí, i tant! En una escola un mestre hauria d’aplicar la teoria de l’ètica de la cura. Si
un professor no cuida els seus alumnes és impossible que tingui resultats educatius.
També es pot aplicar a l’àmbit de l’empresa. Una persona que fa una cosa bé vol ser valorada. Apreciar el treball és una forma de cuidar els treballadors. Una empresa que cuida els seus treballadors guanya en rendiment, en benestar, en felicitat… Per tot això, en aquests moments, es demana que les democràcies posin al centre de la política l’ètica de la cura.

Una ètica completament tranversal.
Sí, sens dubte. La teorització de l’ètica de la cura va néixer als anys setanta de mans
de Carol Gilligan, quan va publicar el llibre Una veu diferent. Aleshores aquest discurs
va ser molt ben acollit pels moviments feministes i per l’àmbit sanitari, però ara l’hauria d’agafar tothom perquè és transversal. La cura ja no és una qüestió d’àmbits (sanitari, escolar, empresarial…) sinó d’organització social. Les polítiques socials han de posar al centre de la seva activitat la cura. Que és una activitat que possibilita, com diu John Tronto, que puguem viure al món de la millor manera possible. I això no té límits.

Per què aquest concepte es recupera en els anys setanta i evoluciona fins ara?
És precisament en el segle XX quan el feminisme posa en l’àmbit públic una dimensió que fins aleshores s’havia mantingut en l’àmbit privat. El feminisme parla fins i tot de “l’economia de les cures”. Asseguren que cal canviar el model neoliberal. El centre del sistema no hauria de ser l’economia, sinó la cura, entesa com la capacitat d’atendre d’altre perquè pugui estar en aquest món de la millor forma possible. Defensen que els humans som interdependents, estem en relació contínua, i aquest fet genera deures de cura. Cuidar, per tant, no és una opció, sinó una cosa que ens devem els uns als altres perquè no podem viure fora d’aquesta relació d’interdependència.

Per tant, la cura seria una responsabilitat…?
Sí, una responsabilitat. El feminisme fa èmfasi en el fet que abans del segle XX
es parlava molt de drets, concepte vinculat a l’ètica de justícia, però aquesta aplicació
igualitària oblida dimensions molt importants com són la cura, l’empatia, les emocions o els sentiments. Tot això no té lloc en l’aplicació d’un model d’ètica de la justícia igualitària i imparcial. Aleshores, d’una forma mal estesa, es va enfrontar el model de la justícia basat en els drets amb el model de l’ètica del tenir cura basat en la responsabilitat i les emocions. Deien: el model de la justícia és més propi dels homes i el model de l’ètica del tenir cura més propi de les dones. Avui, això ja s’ha superat i els dos posicionament es consideren complementaris. De fet, encara s’ha de fer un pas més. S’hauria de passar del concepte de ciutadania, basat en els drets, al concepte de cuidadania, basat en la cura.

‘Cuidadania’… ?
Sí. L’ideal seria definir un model social a partir de les cures. Un canvi molt important.
En el moment que a una persona li dius que és un cuidadà, li remarques la  responsabilitat que té com a cuidador de l’altre, i a la inversa.

Destacava que la societat basada en els drets tenia com a principis la igualtat i la justícia. La cura, en canvi, si tenim en compte que un és cuidat i que l’altre cuida, no és precisament un exercici entre iguals… 

És el mateix. La cura, des del punt de vista antropològic, també es pot vincular a la igualtat. És veritat que en el moment de l’exercici de la cura hi pot haver una jerarquia
de poder: un ha de cuidar i un necessita ser cuidat. La igualtat en la cura està en el fet que “jo avui cuido, però demà necessitaré ser cuidat”. I, per tant, avui tinc la responsabilitat de cuidar qui necessita ser cuidat, perquè com a membre d’aquesta xarxa humana, el dia que jo em trobi en una situació de vulnerabilitat i necessiti cures, algú me les faci a mi. Ningú pot passar per la vida sense ser cuidat. Tothom, en un moment o altre, serà cuidat. (…)

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *