Vivim temps de gran inquietud. Més per dintre que pels fets (els rius continuen anant al mar, Internet encara aguanta, es té cura de la salut, etc.). Hi ha ansietat: a les escoles, a les feines, a les llars. El psicòleg nord-americà Jonathan Haidt, al llibre La generació ansiosa (Desuto, 2024), analitza com les xarxes socials han transformat la vida de tots plegats. Denuncia aquest mecanisme que atrapa, que genera comparacions constants, que alimenta inseguretats i multiplica la sensació de fracàs personal. No seguiré per aquest camí, que és ja ben conegut.
Aquest estiu, a la Vall de Núria, he descobert un geni del segle IV que ja en sabia un piló, d’això. L’acorament, l’angúnia, el neguit (digueu-li com us vingui de gust) no és pas un fenomen exclusivament modern. Fa segles que coneixem el malestar interior, les ombres que impedeixen viure amb serenor. I aquest Evagri del Pont (Evagrius Ponticus, en llatí, tot i expressar-se en grec) s’ho va treballar. Era d’una petita vila de la costa, a prop del riu Halis, avui dia a la Turquia que toca al mar Negre. Un vailet eixerit i d’aspecte molt agradable, cosa que també aleshores devia ser un problema perquè et pot fer “una mica cregut”. Va passar d’èxit en èxit per Constantinoble, Jerusalem, i un munt de llocs fins que —se’n podria fer una pel·lícula— acabà a Egipte, on va restar en vida ascètica, en monestirs aïllats o bé al desert.
Descriu els dimonis que assetgen la nostra ment: aquelles veus interiors que distorsionen la realitat i ens aboquen a l’angoixa. Les classifica superbé, i enumera fins a vuit pensaments malignes. Només em vull fixar en el tercer, però el quadre és apassionant: n’hi ha de vinculats als desitjos (la gula, la luxúria i l’avarícia), que no es poden pas eliminar sinó només orientar; un altre bloc és de tipus emocional (la ira, la tristesa i la deixadesa), que hem de relativitzar i alliberar-nos-en, i finalment els més espirituals (la vanaglòria i la supèrbia), que deixo per a una altra ocasió, perquè resulten especialment difícils.
Evagri no es limita a assenyalar perills, sinó que proposa com afrontar-los: la ment humana esdevé un camp de batalla i anticipa el que ara en diuen consciència plena o mindfulness. La tercera cavil·lació o pensament passional és clau: l’avarícia, que no és pas només un desig excessiu de diners sinó una inquietud que no se satisfà mai, d’una voracitat infinita: és una ànsia d’acumular i de controlar. Així em relaciono jo —i d’altres— amb les xarxes i amb el consum: sempre més likes, més seguidors, més objectes, més experiències… i no se’n té mai prou. Aquesta cursa interminable condemna a la frustració, perquè tot acontentament, tot orgasme, tot èxtasi sensorial, s’esvaeix aviat i —si era valorat com a objectiu absolut— torna a aparèixer el buit.
Haidt evidencia com les plataformes digitals estan dissenyades per explotar aquesta feblesa: l’avarícia, l’avidesa, la voracitat. Aquella dopamina fàcil, que no té res a veure amb una veritable llibertat. Només podent dir prou, aprenent a viure amb senzillesa i valorant el que és essencial, te’n surts.
Evagri escriu, amb un estil semiaforístic que m’enamora: “L’avarícia és la cobdícia dels ídols, la profecia del poble (…), un càlcul d’acumulació, riquesa de presoners, una mena d’injustícia, opulència de desgràcies, predicció de llarga vida, al·licient per a l’acció, conseller de vetlles, variació d’estómac, frugalitat d’aliments, una follia insaciable, maldat inquieta”. I cada expressió té recorregut.
I les solucions? Són òbvies! El gran remei és distanciar-nos-en, la indiferència, el no envejar el que no es té. I hi ha un criteri que treu moltes angoixes: si vull tenir molt, he de donar molt. Tota la gent que ajuda algú altre ho sap. Un bon amic em diu que “els únics béns i possessions que tinc són els que regalo, perquè el que no aconsegueixo donar vol dir que no ho posseeixo sinó que em posseeix”. És clar que no hem de fer el ximple, mai, ningú: però sí deixar d’acumular, donar més que rebre. D’aquí rebem la serenor, l’esperança, com tantes vegades ha repetit el filòsof Byung-Chul Han: “La vida contemplativa suposa reprendre aquell aroma del temps, combatre la compulsió a l’acceleració moderna” (El aroma del tiempo, 2015).
Evagri, quin crac: el contrari d’estimar no és odiar, sinó l’obsessió de posseir, que es manifesta amb més força avui, sens dubte, amb la tecnologia. Per entendre la condició humana —des de qualsevol racó, un gran campus universitari o el desert d’Egipte— no cal ser gaire llest. Però l’antídot i el remei correspon a cadascú.
Estem massa neguitosos?
