El 28% dels usuaris d’una aplicació alemanya de cites del col·lectiu LGTBI votaria el partit d’extrema dreta, Alternativa per Alemanya, segons una enquesta. Unes dades que xoquen amb els interessos dels entrevistats que podrien veure mermats els seus drets, pel que fa a la seva orientació sexual.
Aquest 28 per cent està per sobre del resultat que va acabar assolint el partit d’extrema dreta, just per sota del 21 per cent dels vots emesos. Per tant, podríem deduir que el suport a l’extrema dreta és relativament elevat en un col·lectiu que ella mateixa no sosté, critica i criminalitza. Aquesta observació no és exclusiva del col·lectiu LGTBI: són diversos els votants que han deixat de donar suport a partits que tradicionalment els han acompanyat en l’avenç dels seus drets. Per exemple, en les eleccions al Parlament de Catalunya del 2024, als barris més pobres de Catalunya, VOX i PP van ser segona i tercera força.
És contradictori? Enlloc està escrit que el votant hagi de triar un partit determinat exclusivament perquè va a favor dels seus propis interessos, però no deixa de sorprendre que hi votin en contra. Potser la preocupació hauria de venir del partit en qüestió, que es veu incapaç de retenir aquells votants amb qui històricament hi ha compartit lluites, o de capitalitzar certes victòries socials.
L’espectre polític ha viscut un terratrèmol en la darrera dècada amb un creixement de les opcions polítiques populistes i de les il·liberals. Tots dos corrents han suposat el qüestionament de l’ordre demòcrata-liberal que havia imperat en la gran majoria dels països occidentals des de la Segona Guerra Mundial. Aquest ordre havia suposat una acumulació creixent de drets individuals i col·lectius. Les mostres més evidents han estat en termes d’igualtat de gènere i reconeixement de totes les minories.
Una qüestió de confiança?
Com interpretar el fet que en diversos països, no només a Alemanya, s’acumula evidència d’un cert desplaçament ideològic dels membres del col·lectiu LGTBI?
Una possible interpretació, optimista, és que s’ha generat prou confiança en els avenços socials assolits en les darreres dècades i s’assumeix que aquests drets no patiran un retrocés possible en l’actual marc polític, caracteritzat per la creixent influència de les opcions polítiques il·liberals.
Una altra interpretació és que aquests col·lectius comparteixen els temors i visió sobre certs temes candents, com per exemple la immigració. Fins i tot, sobre certs tipus d’immigració que potser podria afavorir visions més conservadores en matèria social. En aquest sentit, el desplaçament en l’eix podria ser interpretat com una estratègia, conscient o inconscient, de defensa dels drets assolits, potencialment condicionats en una societat paradoxalment més diversa però amb un centre polític més conservador.
Queden, doncs, dues preguntes. Primera, davant l’erosió de les bases polítiques, quina ha de ser l’estratègia dels partits defensors dels drets individuals? La resposta probablement passa per una redefinició i consolidació dels assoliments centrant-se a garantir la igualtat d’oportunitats en el més gran nombre de dimensions possible. Segona, la que ens fèiem a l’inici: estan garantits els drets individuals? Al contrari de la tendència humana natural, és important no oblidar els assoliments, la situació anterior i les lluites que els van permetre.
