L’esport mai no es pot desempallegar del racisme. I el futbol, n’és sovint el protagonista major. A Anglaterra l’opinió pública va plena d’una fotografia que parla per si sola, on apareixen els jugadors de la selecció sub 20 en ple àpat. Res d’estrany fins que hom s’adona que en una taula s’hi asseuen exclusivament jugadors blancs. A l’altra, els negres. El seleccionador Gareth Southgate ha desmentit que hi hagi cap mena de segregació. Fa temps, però, que la societat britànica va deixar de creure en coincidències. Sense marxar del Regne Unit els precedents són alarmants. Enguany un vídeo d’un ciutadà negre expulsat del metro de París, per afeccionats del Chelsea, va fer la volta al món. L’afició ‘blue’ és la més activa de la llista que les autoritats britàniques han publicat aquest 2015, i en la qual s’hi recopilen 350 actes racistes arreu del Regne des del 2012. No deixa de ser curiós que l’equip blue, entre altres accions, vexi habitualment el Tottenham (club jueu) quan el seu propietari és el rus d’origen hebreu Roman Abramovitx.
A Catalunya són pocs els episodis notables tot i que en categories no professionals sovint saltin espurnes. Aquest va ser el cas de l’afer ‘Bada Bing’, quan un equip format per jugadors espanyols es va dedicar a estomacar els seus adversaris sud-americans. A Espanya, on els xiulets contra l’himne es consideren violència per part de l’Estat, no s’ha aplicat el mateix raser quan s’ha tractat d’increpar persones. Que ho preguntin si no als jugadors negres que el 2008 van visitar el Santiago Bernabéu defensant els colors d’Anglaterra. Aleshores la federació anglesa va vetar l’estadi per a partits amistosos. I què dir d’Itàlia? Allà, ara fa dos anys, el Milan va suspendre un partit amistós al minut 25. Els seus jugadors, amb Kevin Prince Boateng al capdavant, en van tenir prou. El proper escàndol és una simple qüestió de temps.
Esport i racisme, tema cíclic
