De: Jordi Cussó
Per: Cinto Amat
CC: Revista Valors
Assumpte: Parlar i escoltar
data: 24 de febrer de 2013
Benvolgut Cinto,
Envio aquesta carta amb una mica de retard, de manera que et faré contestar-la amb presses i sense la calma que demanen aquestes coses. M’hauràs de disculpar. Voldria recuperar avui aquell “síndrome d’Emmaús” que tu assenyalaves a una de les darreres cartes. Dèiem que el primer que calia fer davant d’un cert desencís, era voler posar-se en camí i no quedar-nos instal·lats en la queixa o en el desànim. I dèiem la importància de saber acollir i escoltar als altres, perquè tots tenen coses per dir-nos, per ensenyar-nos, per donar-nos i que aquesta obertura ens portaria a nous canvis. En definitiva que calia obrir-nos a qualsevol altre que ens volgués acompanyar en la construcció de la societat.
Avui rellegint uns papers he trobat un exemple que el comandant Marcos de Xiapas utilitza sovint i que a mi, sempre m’ha semblat suggerent. És la història d’un ocell que queda cec i s’ha d’orientar pel ressò del seus crits; alguns homes copien aquesta estratègia de l’ocell per orientar-se. Són el que ell anomena “homes rat-penat”, és a dir, aquells homes que per orientar-se utilitzen primer la seva paraula i després s’aturen a escoltar, tot esperant la resposta que els indiqui la nova direcció que han de seguir.
A mi em sembla molt interessant la metàfora i crec que és fonamental si volem superar el síndrome del Dissabte Sant. Ja sabem que cadascú és paraula i que tots tenim alguna cosa que dir i aportar a la societat. Però cal adonar-se que després s’ha d’actuar amb els qui ens envolten amb la mateixa ressonància que aquells homes “ratpenat”. És a dir, pronunciar la paraula i escoltar el seu efecte en les persones. No sempre allò que tinc al meu cor obté el resultat que jo esperava. Recordo a Sant Pau quan diu que vol fer el Bé i fa el Mal. Després de parlar cal esperar i escoltar, adonar-se dels efectes que han produït les nostres paraules i, si són aparentment bons, serà que hem trobat l’orientació necessària per seguir caminant.
Com a creient que sóc, una paraula proclamada sempre ha de produir tres efectes que són com la brúixola del meu obrar. He de recollir, és a dir escoltar: pau, alegria i estimació. Si les nostres paraules ens fan perdre la pau, l’alegria o la capacitat d’estimar, a nosaltres mateixos i als altres, haurem de replantejar-nos el que estem dient o el que estem vivint en aquells moments.
M’aturo, escolto el meu cor i després parlo. Després em torno a aturar i escolto la reacció dels altres. Sempre cal utilitzar la mateixa brúixola. La meva paraula serà més forta o més suau, més senzilla o més complexa, més pública o privada, però sempre hauré d’escoltar una resposta de pau, alegria i estimació. Quan obtinc una resposta contrària és el moment de la revisió, de plantejar de nou les coses i, si fa falta, canviar les actituds i els comportaments. Només la persona orgullosa o prepotent creu posseir la veritat absoluta i no necessita esperar la resposta de l’altre, perquè considera que només hi ha una paraula que és la seva, i que aquesta ha de ser escoltada i obeïda per tothom.
El “síndrome d’Emmaús” passa per escoltar com ressonen i com interpreten els altres les nostres paraules, les nostres vides, els models proposats. Ara és un bon moment per comprovar si els valors i tot el que hem construït desperta al nostre entorn pau i alegria. Si realment ajudem a la gent a què s’estimi més o simplement resten indiferents o molestos amb la nostra manera de dir i de fer. Ens cal l’actitud humil de saber acollir la resposta dels altres i estar disposats a canviar, si cal, el nostre llenguatge, les nostres propostes i el model de vida.
Escoltar el ressò de les nostres paraules, ens desvetllarà noves inquietuds, ens farà veure les coses de manera nova i ens ajudarà a descobrir nous horitzons sobre els quals lliurar la vida. Si ens hem aturat, perquè estem desencisats, aprofitem aquesta aturada per escoltar. No sigui que fins ara, en lloc d’oferir una manera de viure, hàgim intentat imposar una manera de fer, encara que ho haguem fet de bona fe o amb bona intenció. Parlar, viure i esperar el ressò dels altres pot ser un bon itinerari per anar cap a Emmaús.
Espero amb pau i alegria el ressò de la teva carta.
De: Cinto Amat
Per: Jordi Cussó
CC: Revista Valors
Assumpte: Parlar i escoltar
data: 27 de febrer de 2013
Benvolgut Jordi,
Em sembla magnífica la teva metàfora sobre el ressò de les paraules. Dius que cal, primer, escoltar-se un mateix, per pensar què dir, i, després, examinar la resposta que rebem de qui ens ha escoltat per corregir i, si cal, canviar actituds i comportaments. En aquesta dialèctica de parlar, escoltar i corregir, hi veig concentrada bona part de la funció del diàleg que ens determina en el respecte a l’altre, en el descobriment que som un “nosaltres” perquè mirem de confrontar el que es pronuncia des del propi jo amb la resposta que mereix de part d’un altre. Per això val la pena entusiasmar-se amb les paraules, atrevir-se a parlar, a escoltar una resposta, encara que moltes vegades no ens agradi.
Buscar el ressò de les paraules és entrar dins el món de la comunicació, de la narració, de l’exposició, per humil que sigui, del que entenem del món des de la nostra limitada experiència per confrontar la interpretació que en fem amb la visió i la comprensió que dels mateixos fets, i de les mateixes preguntes, en tenen els altres, èticament, políticament, culturalment. Deia Walter Benjamin: “En tots els casos el qui narra és un home que té consells per al qui escolta, i encara que avui “donar consell” ens sembli un fet passat de moda, això es deu a la circumstància d’una comunicabilitat minvant de l’experiència”. Si de veritat tenim i treballem l’experiència i busquem comunicar-la, segur que aprendrem també a parlar, a exposar-nos a rebre una resposta.
Les paraules enteses d’aquesta manera ens comprometen. Recordo els versos d’Espriu al seu Inici de càntic en el temple: “Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguís-siu el recte camí d’accés al ple domini de la terra”. És a dir, el poeta entenia la seva funció de parlar, de narrar poèticament la visió del seu món, com un compromís per salvar-nos el sentit de la parla, per retornar-nos a la prístina significació de les paraules i recuperar el domini de la terra. Però aquest compromís tenia un preu altíssim, i per això abans de proclamar la seva intenció amb la creació poètica reflexiona profundament i ens diu de forma quasi agònica: “Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l’alba ens ha trigat, com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra”. Espriu exposa el lent i difícil procés de creació de tota narració profunda, de tot intent de baixar pels esglaons de la comprensió fins al fons per aguanyar el fruit de la pòiesi, del seu esforç de comunicació poètica que vol compartir i que des de la seva experiència ha viscut com un alçament de llum en la tenebra.
En un altra dimensió, la del pensament antropològic de Lluís Duch, convé recordar que en les paraules es manifesta tant el nostre ser raonable, les nostres ganes de tenir i compartir raons, com l’ànsia d’imaginar-nos el món d’una altra manera, de transformar-lo, d’explicar-lo i d’interpretar-lo des de totes les varietats de la parla humana. Per això Duch recorre a la definició de l’homo loquens (l’home que parla) com a home logomític, capaç d’emparaular el món amb la seva capacitat d’imaginació (mite) i de força raonadora i transformadora (logos). Sempre sobre la base d’aquesta polaritat i ambivalència podem refer-nos i buscar sentit constantment a les nostres paraules. Des d’aquesta perspectiva, afirma Blanca Solares comentant Duch, “les paraules són el centre de l’experiència humana perquè expressen els símptomes del polifacetisme humà. Són un artefacte pertorbador i susceptible de ser pervertit i pervertidor. Les paraules reflecteixen la complexio oppositorum que és l´home. D’una banda, apareixen com una complexitat amorfa, desestructurada i caòtica; però, de l’altra, són esquematismes regulats i reguladors: sentit-designació”.
Baixant a l’experiència de la nostra vida social i política, voldria concretar el ressò de les paraules en la necessitat que tenim de buscar paraules noves, o de dotar-les d’un significat diferent i no pertorbador, en el llenguatge que s’ha anat creant al llarg dels anys, en molts cercles de la comunitat basca, per l’exasperant situació de violència viscuda. Paraules i conceptes com “conflicte”, “víctima”, “mesa de negociació”, “contrapartida”, “reconciliació”, “àmbit de decisió”, necessiten ser reinterpretades perquè encara tenen massa a veure amb la pressió de la violència. A cop calent continuaríem barallant-nos amb les paraules, però un efectiu canvi de situació ajudarà a trobar nous significats. Seria aquesta resposta de pau que s’hauria de produir i que tu esperes de tota paraula proclamada.
