El silenci en psicologia, especialment en el context psicoanalític, és un tema fascinant i ple de matisos. D’igual forma que no hi ha música sense silenci, no hi pot haver comunicació profunda, autèntica i íntima sense silencis. En el diàleg terapèutic, representa una peça clau; lluny de la idea de passivitat que se li pot donar en altres entorns, el silenci és considerat una “acció”. No sols absència de paraules, sinó una presència, una forma de comunicació. A través d’ell es revelen emocions, pensaments i conflictes interns que les paraules no sempre poden expressar.
No existeix el silenci, sinó els silencis en plural, perquè es donen molts tipus de silenci dins d’una sessió de teràpia. Des del necessari que permet al pacient explorar el seu món interior sense pressions, organitzar els pensaments i trobar respostes pròpies, fins al que és sentit com a incòmode, persecutori, angoixant i no permet pensar, només es desitja que acabi aviat a qualsevol preu.
Sovint se subestima la importància del silenci en la teràpia. La tendència a prioritzar la verbalització immediata pot generar una pressió innecessària sobre el pacient, i que impedeix explorar els seus pensaments i emocions al seu ritme. No obstant això, és interessant recordar que la psicoanàlisi tal com la va concebre Freud és la “cura per la paraula” (talking cure). Llavors, què fem amb els silencis? Una regla bàsica de la psicoanàlisi és que el pacient ens comuniqui de la manera més lliure possible el que el preocupa, què és el que vol compartir i les idees que espontàniament li venen al cap. Semblaria que el silenci va en contra del mètode psicoanalític mateix, però la psicoanàlisi no es limita a la paraula. El mateix Freud també va afirmar que el silenci pot ser un vehicle terapèutic valuós. En la sessió psicoanalítica, es converteix en un espai fèrtil on les emocions més profundes poden brollar i ser explorades; un espai potencial, que, com un llenç en blanc, ens convida a crear i explorar el món intern. Allí es pot trobar la pròpia veu.
Aquesta mateixa potencialitat és la que pot generar inquietud, especialment quan encara no hi ha prou confiança entre pacient i terapeuta. A l’inici dels tractaments, gairebé sempre tots dos senten una certa intranquil·litat enfront del silenci. Estar callats sol resultar incòmode, com si els protagonistes tinguessin por de quedar-hi atrapats. El pacient tem quedar-se en blanc i no tenir prou capacitat de comunicar, i el psicoanalista, des del seu vèrtex, també té por de no rescatar el pacient del silenci, com també té por dels seus propis silencis, ja que es pot entendre que no comprèn al pacient i no sap què dir. El silenci és llavors viscut com una pausa en la comunicació.
A mesura que la relació terapèutica avança, es va construint una confiança mútua i els silencis es comencen a escoltar. Es distingeixen matisos i qualitats ben diverses: silenci per recapacitar i sentir. Silenci desesperançat, culpable, avergonyit. Silenci depressiu, angoixat, temorós. Silenci desafiador, agressiu, paranoide. Silenci commogut, tendre, compartit, grat. La qüestió serà fer-ne una peça de trànsit cap a una comunicació més gran i millor.
En Carles, home de mitjana edat, en la sessió ha estat parlant sobre la pèrdua recent d’un ésser estimat. A mesura que descriu el seu dolor, la veu se li trenca i els ulls se li omplen de llàgrimes. Finalment, es queda en silenci, respirant profundament.
El silenci en aquest cas és una expressió clara de dolor i tristesa. És una manera de comunicar emocions que són massa intenses per ser expressades plenament amb paraules. El silenci compartit li permet connectar amb els seus sentiments més profunds i experimentar el dol d’una manera més autèntica. Com apreciem també en aquesta vinyeta, el silenci representa a més un suport fonamental en la comunicació que va més enllà de les paraules, l’anomenada “no verbal”, ja que és just quan sorgeix un silenci que aquesta comunicació cobra sentit.
Els moments en què la paraula està absent poden ser molt suggeridors i útils en la teràpia. No obstant això, una actitud silenciosa del pacient també pot estar motivada per resistències al tractament. Situació curiosa i contradictòria però extremadament comuna en qualsevol teràpia. El pacient, tot i que es vol conèixer i millorar, sent por al canvi. No pot saber si el que vindrà serà millor, o si tindrà la capacitat d’enfrontar les emocions i conflictes interns. S’escuda en la falsa seguretat que li donen les seves antigues defenses i sistemes de funcionar que ja coneix. El silenci pot, en aquestes circumstàncies, ser un tenaç aliat al servei de frenar inconscientment l’evolució de la teràpia.
La Maria, una jove de vint anys que consulta perquè li costa mantenir relacions estables en els diferents entorns de la seva vida, tendeix a responsabilitzar els altres dels seus intents fallits. Ha fet teràpia durant alguns mesos, però no sembla que el tractament avanci. Malgrat els esforços del terapeuta per establir una relació de confiança, la Maria es manté distant i respon amb monosíl·labs. Durant les últimes sessions, ha caigut en llargs silencis.
La hipòtesi, que finalment es va confirmar, era que el silenci de la Maria funcionava com una forma de resistència al canvi. Sentia por i ansietat davant la possibilitat de confrontar els seus conflictes interns. Una manera de protegir-se del dolor emocional que amenaçava de sorgir cada vegada que intuïa que era responsable del que passava al seu món relacional. Si el procés terapèutic continuava endavant, hauria d’abandonar les seves defenses i no podria continuar projectant les seves dificultats en l’entorn. Un malestar que, de moment, no podia sostenir.
La funció defensiva del silenci serà una incògnita per al psicoanalista fins que pugui arribar a entendre el seu significat i afavorir d’aquesta forma la comprensió del conflicte del pacient. La intuïció i l’experiència del professional seran de gran ajuda perquè el silenci s’arribi a convertir en una via privilegiada cap a la introspecció.
El psicoanalista també administra els seus propis silencis, que són una posició coneguda pels pacients. De fet, l’imaginari popular els tracta fins i tot de manera humorística. Al psicoanalista se’l coneix com el professional “silenciós” que escolta el pacient. Com a mostra, aquest acudit clàssic: Un pacient arriba a la primera sessió i diu al psicoanalista: “He vingut perquè tinc un problema molt greu”. El psicoanalista el mira fixament sense dir res. Al cap d’uns minuts, el pacient s’impacienta i exclama: “Bé, digui’m alguna cosa! No em puc quedar així!”. El psicoanalista respon serenament: “Però si encara no m’ha explicat res”.
La realitat és que el terapeuta escolta més que no pas parla, està més temps en silenci per pensar, sentir i comprendre, però quan el silenci no està al servei de la reflexió, sinó que és la resposta en si mateixa, té un altre significat que haurà de ser investigat per cada professional, que haurà de pensar si és originat per les comunicacions del pacient, per com l’han impactat, o si és una resposta motivada pels seus conflictes propis. Tot això forma part del treball habitual en les consultes del psicoanalista: entendre les incerteses, dubtes i misteris dels vincles humans.
Capítol especial mereix la psicoanàlisi de nens, que no fan servir el llenguatge en les sessions com els adults. Si no hi ha dificultats especials, els nens parlen, encara que passen més temps en silenci que els adults. Ells juguen, dibuixen; aquesta és la seva manera particular d’expressar-se, sobretot els més petits. Sens dubte, és una comunicació més silenciosa que la del món adult.
Els psicoanalistes de nens han après a llegir aquests dibuixos i jocs per entendre’ls i comunicar-s’hi no només a través de la paraula sinó també entrant en el seu terreny de joc. Tota una aventura!
Per finalitzar, una reflexió més general: la psicoanàlisi és una relació assistencial personalitzada, basada en el vincle de dues persones, pacient i terapeuta. En aquest context, el silenci, ben administrat, compartit i respectuós ajuda a enfortir aquest vincle generant l’atmosfera necessària de confiança i seguretat que convidarà el pacient a aprofundir en les seves experiències. Aquest ambient és el que dona a la psicoanàlisi el seu reconegut valor d’intimitat i privacitat que permet, no l’adaptació i submissió del pacient a la norma establerta, sinó una llibertat personal i sinceritat més grans amb si mateix, i, si tot va bé, provocarà canvis en la seva posició subjectiva en el món. Arribat a aquest punt, deixaré les paraules perquè es faci simplement un silenci…
Maria Rosa Royo és psicòloga clínica, psicoanalista, psicoterapeuta i professora de Blanquerna-URL
