L’any 2023 la taxa de fertilitat a Catalunya va caure al valor més baix des que se’n tenen dades. La baixa natalitat provoca canvis i reptes futurs, però suposa un problema?
1,11 Fills
El 2023, a Catalunya, la taxa de fertilitat va ser d’1,11. Això vol dir que, de mitjana, cada dona en edat fèrtil tindrà 1,1 fills al llarg de la seva vida reproductiva. Qualsevol número per sota de 2 implica que la població es redueix i cada nova generació és més petita que l’anterior.
Evidentment, una població pot créixer per altres mecanismes més enllà de la taxa de fertilitat, sigui per la incorporació de població immigrada i/o per la reducció de l’emigrada. La baixa taxa de fertilitat catalana no és una excepció. De fet, tots els països de l’OCDE, excepte Israel, tenen una taxa de fertilitat inferior a la taxa de reemplaçament. Però això no ha estat sempre així. Als anys setanta, l’edat més habitual per tenir el primer fill era als 23 anys. Avui dia, és més comú que les dones amb nacionalitat espanyola tinguin el primer fill als 38 anys que no pas als 27.
Filosòficament, si això és percebut com un problema o no forma part del conjunt de valors i creences de cadascú. Més enllà de l’endarreriment de l’edat d’independència econòmica (sigui per la precarietat laboral, el preu de l’habitatge o l’allargament dels estudis) o de l’augment dels problemes de fertilitat a causa de l’endarreriment de la maternitat, hi ha motius de sobres per tenir fills i també n’hi ha per decidir no tenir-ne. Tanmateix, el debat sobre la caiguda de la natalitat ha pres força en diversos entorns.
Conseqüències a tres nivells
Quin és l’impacte de la baixa natalitat? A grans trets, l’impacte pot ser econòmic, polític i cultural. Econòmicament, l’envelliment poblacional, si no es gestiona, pot generar un important desajust en el mercat laboral, amb menys treballadors per sostenir-lo. Sense canvis importants en el món laboral, es preveu una escassetat de treballadors en molts sectors i un augment de la demanda de treballadors en sectors, com el de les cures, tradicionalment poc productiu. Tot plegat, amb el temor de reduir la competitivitat del país, la sostenibilitat del sistema de pensions i la caiguda del creixement econòmic. A més, augmentar el nombre de jubilats i reduir el nombre de cotitzants és un repte per l’estat de benestar: el sistema públic de salut, per exemple, requerirà una transformació radical per atendre una població envellida amb més necessitats mèdiques tenint menys ingressos fiscals per finançar-la.
Políticament, el desequilibri intergeneracional a causa de l’augment de la proporció de persones grans pot provocar forts biaixos: a qui s’adreçaran les polítiques públiques? Quin electorat caldrà convèncer per arribar al poder? En l’àmbit cultural, l’envelliment accelerat de la població pot provocar una erosió de les identitats col·lectives, la pèrdua de llengües i tradicions, i una transformació profunda en la manera com les societats entenen la seva pròpia continuïtat. L’altra cara de la moneda, però, és que una reducció de la població podria semblar beneficiosa per al medi ambient perquè hi hauria menys pressió demogràfica sobre els recursos naturals. Evidentment, perquè això fos així, hauria de ser una tendència global.
Així, és un problema la baixa natalitat o no? No hi ha consens sobre el tema. Sens dubte, caldrà pensar el món que ve tenint en compte aquesta realitat, sigui intentant revertir-la amb polítiques efectives per afavorir la conciliació real o la independència econòmica (entre d’altres), o amb una transformació radical del món del treball i els serveis públics (entre d’altres). I és que, com sempre, davant de nous reptes, noves idees.
