Cada any, el sorteig de Nadal regala esperança. Però tot i semblar una oportunitat per la sort també és una font de finançament per l’Estat, que recapta una gran quantitat de diners.
Una part dels premis
El trenta per cent dels guanys de les vendes de la Loteria de Nadal, una part dels tres primers premis, uns 175 milions d’euros, i els números premiats no reclamats van directament a les arques públiques de l’estat.
Aquest 2025, el total de l’emissió de la Loteria de Nadal ha estat de 3.960 milions d’euros —quantitat que es preveia facturar en cas que es venguessin absolutament tots els números disponibles. D’aquesta quantitat, el setanta per cent de l’emissió, fins a 2.772 milions d’euros, es destinen a premis, mentre que el trenta per cent se’n van directament a la Societat Estatal Loteries i Apostes de l’Estat (SELAE), és a dir, a les arques públiques.
Més enllà d’aquesta quantitat, els beneficis estatals no acaben aquí. Des de fa pocs anys, els primers 40.000 € premiats estan exempts d’impostos, però a la resta se’ls aplica un gravamen especial del vint per cent a la part del premi que excedeix els 40.000 €. Així, en el cas del primer premi, el guanyador rep 328.000 € nets, mentre que 72.000 € van directament a la hisenda pública. Això vol dir que, si es reparteixen els tres primers premis, l’Estat ingressa més de 175 milions d’euros només per aquest concepte. A banda, també cal tenir en compte que cada any hi ha premis no reclamats que també van a l’erari públic.
En total, la xifra exacta de beneficis canvia cada any, depenent de les despeses que fem els ciutadans, de l’atzar que els premis es reparteixin o no, o d’altres casuístiques com la gestió del sorteig, però s’estima que l’Estat espanyol pot guanyar milers de milions d’euros de benefici en cada edició.
Aquest mecanisme converteix un joc en una font de finançament per a l’Estat. I això planteja certs dilemes ètics. És evident que en un context en què els pressupostos públics han de garantir serveis socials, educació i sanitat, aquests ingressos extra són una injecció de líquid valuosa sense necessitat d’augmentar impostos. Malgrat tot, caldria plantejar-se fins a quin punt és legítim finançar-se a través del joc.
En aquest cas, no contribueixen a les polítiques públiques o a l’estat del benestar els que més tenen sinó els que més sort tenen en un sorteig. I, de fet, les dades sociològiques apunten que els jocs d’atzar, també la loteria pública, tenen efectes regressius; és a dir, les persones amb rendes més reduïdes hi destinen una proporció de diners més gran dels seus ingressos que les persones amb ingressos més elevats, la qual cosa no deixa d’agreujar desigualtats i normalitza que persones amb dificultats econòmiques acabin contribuint més a les arques públiques, lluny d’aplicar una progressivitat fiscal real.
D’altra banda, no deixa de ser paradigmàtic que l’Estat potenciï i incentivi el joc com a forma de recaptació pública, mentre, per un altre cantó, elabora i aplica polítiques de prevenció d’addiccions. Així, la loteria de Nadal eleva la tolerància social envers el joc d’atzar i reforça socialment la idea que l’atzar pot ser un camí legítim per a la prosperitat, apostant per solucions màgiques lluny de polítiques públiques estructurals.
Per a creients i no-creients, Nadal és un temps simbòlicament carregat: moment de comunitat, família, espiritualitat, solidaritat, generositat i, en moltes tradicions, de transcendir el que és material per centrar-se en el que és essencial. Que la Loteria es faci per Nadal no és un accident: multiplica la venda i aprofita un context emocional privilegiat. Un altre exemple de mercantilització d’un temps, en altre temps, simbòlic.
