El Comitè de Bioètica de Catalunya ha proposat la legalització dels ventres de lloguer en una modalitat denominada ‘altruista’. Però quins haurien de ser els límits de la deliberació en bioètica?
Les societats modernes han desenvolupat instruments i espais de reflexió destinats a analitzar les implicacions ètiques, socials i jurídiques dels avenços científics i tecnològics. Aquest exercici pretén orientar les decisions col·lectives en àmbits on els valors i els drets es poden contraposar, i on cal establir criteris que ajudin a gestionar conflictes complexos amb responsabilitat i respecte per la diversitat de posicions presents en una societat democràtica.
La bioètica, com a disciplina aplicada a l’àmbit de la salut, s’ha ocupat d’analitzar les implicacions morals de les pràctiques mèdiques i de recerca, especialment quan posen en joc principis fonamentals. Els comitès d’experts en bioètica promouen la deliberació ajudant a identificar quines poden ser les opcions més respectuoses amb la dignitat de les persones. Sovint, aquesta anàlisi es concreta en informes o dictàmens on es proposa una recomanació no vinculant amb l’objectiu de guiar decisions clíniques, institucionals o polítiques.
Aquest és el cas del Comitè de Bioètica de Catalunya, un òrgan assessor del Govern de la Generalitat que, des que va ser creat, ha abordat qüestions com les voluntats anticipades, l’atenció al final de la vida i els drets de les persones en entorns residencials. És en aquest marc que, recentment, el Comitè de Bioètica de Catalunya ha fet pública una proposta que ha generat debat: la legalització dels ventres de lloguer en una modalitat denominada “altruista”. El document planteja que la gestació subrogada podria ser regulada dins del sistema públic de salut si es compleixen determinades condicions. Entre aquestes, s’hi inclou la gratuïtat del procediment, el consentiment informat de totes les parts i un seguiment mèdic i ètic estricte.
Segons els membres del Comitè, l’objectiu seria garantir els drets de totes les persones implicades i evitar que la pràctica es continuï fent a l’estranger, sovint en condicions de vulnerabilitat i opacitat legal. Es prohibiria, així, la participació d’intermediaris i qualsevol compensació econòmica més enllà de les despeses derivades de l’embaràs. Aquest posicionament arriba en un moment en què l’Estat espanyol ha endurit les restriccions sobre la gestació subrogada. Des de l’1 de maig del 2025, una nova instrucció del Ministeri de Justícia impedeix la inscripció directa al Registre Civil dels nadons nascuts a l’estranger mitjançant aquesta pràctica, fins i tot si hi ha una resolució judicial del país d’origen que valida el procediment. Aquesta mesura busca evitar que s’incompleixin les lleis espanyoles, que prohibeixen la gestació subrogada des del 2006, i respon a una reivindicació històrica del moviment feminista i de col·lectius que defensen la protecció dels menors.
S’HA DE DELIBERAR DE TOT?
Tot i presentar-se com un document de consens, la proposta del Comitè no ha estat aprovada per unanimitat. El metge Joan Viñas i Salas hi ha emès un vot particular en contra, argumentant que aquesta pràctica utilitza la dona com un mitjà i que és un retrocés en els drets adquirits de les dones contra el masclisme i en la igualtat. Les veus feministes, tot i reconèixer l’esforç del document per abordar el consentiment dins d’un marc garantista i crític amb la coacció, consideren que el plantejament és insuficient. Alerten que és ingenu pensar que el patriarcat no travessa les decisions personals de les dones. En aquest escenari, fins i tot una decisió aparentment altruista pot estar condicionada per un context estructural que fa de la dona una peça funcional dins d’un sistema que se sosté, precisament, sobre la seva disponibilitat.
En un moment en què es posen límits a les inscripcions de nadons nascuts per subrogació a l’estranger, ha sorprès que una institució pública obri la porta a valorar-ne la legalització. És ètic que un comitè de bioètica dediqui esforços a regular pràctiques que poden atemptar contra els drets humans? Cal deliberar sobre tot allò que existeix, només pel fet que ja es fa? És acceptable tractar el cos de les dones com un tema més que cal regular, al mateix nivell que un protocol mèdic o una tècnica quirúrgica? El repte, probablement, no rau tant a triar entre parlar-ne o no, com a la manera com se’n parla, des d’on i amb quin impacte per a les vides que, una vegada més, hi tenen més a perdre.
D’una banda, es podria sostenir que els espais de deliberació bioètica haurien de poder abordar qualsevol tema. En contextos socials canviants, plens de dilemes morals emergents, caldria garantir que cap tema quedi fora del debat només per la seva complexitat o controvèrsia. Reflexionar institucionalment permet visibilitzar tensions ètiques, escoltar diferents sensibilitats i contrastar posicionaments en un marc plural. Des d’aquesta perspectiva, deliberar no equival a legitimar, sinó a assumir col·lectivament la responsabilitat d’analitzar què implica fer o no fer determinades coses. Tanmateix, aquest exercici pot esdevenir problemàtic si acaba donant una aparença de neutralitat o d’equilibri a situacions profundament marcades per desigualtats de poder, fent passar per debat ètic el que en realitat és una expressió de vulnerabilitat estructural.
D’altra banda, es podria considerar que la capacitat de deliberar, per molt fonamental que sigui en una societat democràtica, també hauria de tenir límits. Hi ha pràctiques que, pel seu caràcter intrínsecament lesiu o discriminatori, no haurien de ser objecte de regulació ni de recomanació institucional. El fet que una realitat existeixi, i fins i tot sigui relativament freqüent, no implica que hagi de ser vista com una opció que s’ha de valorar. Institucionalitzar el debat sobre determinats temes pot acabar generant una sensació de legitimitat que contribueixi a normalitzar allò que, des d’una perspectiva de drets humans, hauria de ser considerat inacceptable. De vegades, marcar una línia vermella sense matisos pot ser una manera més clara de protegir la dignitat humana. Obrir deliberacions podria convertir el debat ètic en una forma d’eufemisme disfressant d’argument el que en realitat és una renúncia a la defensa radical dels drets fonamentals.
