El voluntariat és un valor en desús. Existeix un tipus de voluntari que busca l’experiència que intensifiqui la seva vida en el lloc més remot del planeta tot buscant un projecte que satisfaci les seves necessitats romàntiques. Però quin tipus d’intercanvi s’estableix realment? Doncs qui el rep adequa, malauradament, una sèrie de tarifes. A Costa Rica, per exemple, el voluntari ha de pagar-se l’allotjament i el menjar com si fos un hotel de tres estrelles. Aquest tipus de voluntariat, cada vegada més estès i exclusiu, s’ha convertit en un valor de mercat, en una moda trànsfuga que afavoreix molt poc a qui ho necessita de veritat. El quid pro quo imprescindible es dilueix i desapareix, i no beneficia gens la causa noble del qui destina el seu temps a l’altre. En plena globalització hem d’aconseguir revertir l’individualisme que imposa el Capital per la solidaritat i les interrelacions humanes.
A Florianòpolis, a una illa del sud de Brasil, fa més de tres dècades que hi ha un projecte anomenat Çarakura –particular ocell matutí en perill d’extinció– que funciona gràcies al voluntariat. Ells conviuen, durant una temporada, enmig de 15 hectàrees dedicades a la conservació de plantes selvàtiques, la recuperació de zones degradades i la gestió integral de residus, on la pràctica de la permacultura i la bioconstrucció, d’arquitectura gaudiniana, vertebren la proposta de vida en harmonia i respecte per l’entorn que volen inculcar en Ney i l’Andrea, les ànimes entrelligades d’aquesta iniciativa.
L’Instituto Çarakura promou una reciprocitat que prescindeix dels diners per posar de relleu altres “monedes” com el temps, el treball, l’aprenentatge mutu o la cooperació, és a dir, el substrat tant necessari del que s’hauria de nodrir el voluntariat.
Es busca voluntari a Çarakura
