La unitat entre Escòcia i Anglaterra es remunta al 1707. El nostre viatger s’endinsa en les terres de William Wallace per descobrir què els uneix i què els s’espera.
Escòcia es va posar de moda fa un temps arran de films com Rob Roy, Braveheart o la sèrie de Harry Potter. En arribar al poder a Londres el laborista Tony Blair, el 1997, aquest va retornar a Escòcia el seu Parlament en el marc de la devolution, el retorn de poder als pobles del Regne Unit. (Curiosament el nou Parlament escocès, a Edimburg, va ser dissenyat per l’arquitecte català Enric Miralles).
En el meu viatge a Anglaterra el passat mes de juny, quan em trobava al nord del Yorkshire, vaig posar un peu al sud d’Escòcia per palpar l’ambient del carrer amb motiu del referèndum per la independència que va tenir finalment lloc aquest setembre. A Berwick, port costaner i última població d’Anglaterra,els sabia greu la separació d’Escòcia, però deien que acceptarien el resultat de les urnes. En aquesta ciutat és on va ser esquarterat William Wallace; un braç de l’heroi escocès hi fou exhibit perquè tothom pogués veure com Anglaterra tractava els seus enemics. A Dunber, ja a Escòcia, els escocesos estaven dividits, més per raons econòmiques que nacionals. Tan a un costat com a l’altre de la frontera, la gent no parla massa del tema en públic. En canvi, per la televisió els debats són vius i afloren els sentiments.
Història turbulenta
En dues hores de tren des de Glasgow, arribem a la ciutat d’Stirling (a la foto). Reculant en el temps, la seva història és turbulenta i s’identifica amb el seu castell. L’any 1314 aquí hi va tenir lloc la batalla de Bonnockburn dins el marc de la guerra d’independència d’Escòcia. Sota les ordres del rei Robert I els escocesos van derrotar les tropes d’ocupació angleses i van guanyar tres segles més d’independència. Uns anys abans, el 1227, William Wallace “Braveheart”, va aconseguir unir tots els clans fent possible més tard guanyar als anglesos. El regne d’Escòcia va durar fins el 1603 quan el rei Jaume VI va ser anomenat també Jaume I d’Anglaterra i va decidir traslladar-se a Londres. De la unitat dels dos regnes en va sortir el Regne Unit: es van fondre les dues banderes, la creu blanca de Sant Andreu amb fons blanc d’Escòcia i la creu vermella amb fons blanc de Sant Jordi d’Anglaterra . El 1707, tots dos parlaments –l’anglès i l’escocès– van decidir unir-se en un de sol a Londres.
Però Escòcia hi va sortir perdent. Com a conseqüència de les diferents revoltes contra els anglesos, la llengua fou prohibida així com tots els símbols nacionals. L’imperialisme anglès, amb la col·laboració de les classes altes escoceses, va engegar un procés de privatització de les Highlands –Terres Altes–, que sempre havien estat col·lectives. La manera de fer-ho va ser la cria intensiva d’ovelles per subministrar llana a la potent industria tèxtil anglesa. En nom del progrés centeners de milers de persones foren expulsades de llurs terres havent d’emmigrar a Anglaterra, perdent la seva llengua i també cap a Amèrica i Austràlia; d’aquí l’alta presència d’escocesos pel món. Al 1782 es va aixecar el decret de prohibició de la llengua, però ja era massa tard: el gaèlic havia estat oblidat i substituït per l’anglès. I així roman actualment, gairebé residual.
