Des d’aquí on escric, al centre d’una ciutat turística, l’estiu i els seus viatges són, dret o luxe, la caixa dels trons. Si bé la lliure circulació està recollida com un dels drets humans fonamentals, viatjar és un luxe en tant que uns poden fer-ho i d’altres no. Què dic! Privilegi, que no només luxe, atès que els motius d’aquesta asimetria no són únicament econòmics. El nombre de fronteres que hi ha és relatiu al color del nostre passaport. Mentre que per a alguns són un breu cop d’ull a la porta d’embarcament, per a d’altres les fronteres són murs perillosos i, sovint, infranquejables.
Ens enfrontem a un problema polièdric: la hipotètica distinció entre el viatger i el turista, la massificació i la gentrificació, les ciutats que es venen tot oblidant els que hi viuen, el dret a la mobilitat… Centrem-nos, però, en la nostra pregunta principal: viatjar és un dret o un luxe? Per treballar-ho a l’aula, dividim l’alumnat en dos grups: uns defensen que viatjar hauria de ser un dret per a tothom; els altres, que és un privilegi reservat a qui té determinades condicions econòmiques i socials.
Després d’escoltar-los, introduïm la distinció que Isaiah Berlin oferí entre llibertat negativa i llibertat positiva al seu cèlebre Dos conceptes de llibertat. La llibertat negativa es defineix com l’absència d’obstacles externs: soc lliure de viatjar si ningú m’ho prohibeix. Així, fins i tot qui no té recursos es podria considerar lliure de viatjar, almenys des d’un punt de l’estricta legalitat. La llibertat positiva, en canvi, fa referència a la capacitat real d’exercir una opció. No n’hi ha prou de poder legalment comprar un bitllet d’avió, sinó que només és realment lliure per viatjar qui en té les condicions materials (temps, diners, permisos…).
Tanquem la sessió amb una tasca de reflexió escrita: la societat hauria de garantir que tothom pugui viatjar com a part d’una vida digna i plena? O és viatjar una aspiració legítima, però no essencial?
Marta Corella és professora i graduada en Filosofia.
