El dissenyador gràfic i professor de disseny especialitzat en tipografia, disseny d’imatge corporativa i cobertes de llibres, reivindica el poder interpretatiu i poètic de la imatge i posa en dubte el concepte d’analfabetisme visual.
Podem afirmar que vivim en un món cada vegada més visual?
Totalment. Només cal veure el temps que dediquem a veure imatges. Quan viatges en transport públic, ho veus.
Però en aquest món tan farcit d’estímuls visuals, d’imatges, siguin volgudes o no, creu que sabem mirar?
Sí, més que mai. Això que em preguntes té a veure amb l’expressió analfabetisme visual que sento a alguns col·legues. I des del meu punt de vista, no hi ha tal analfabetisme visual. En realitat mirem més que mai i entenem perfectament les imatges. Una altra cosa és que aquests que es queixen d’aquesta mena d’analfabetisme visual, potser van a un museu amb els alumnes o amb els fills i descobreixen que no saben què vol dir aquella pintura que estan veient. Però això és un altre tema, es tracta de la interpretació de la iconografia. Saber exactament què vol dir aquell quadre és una cosa que ara i abans està reservada als erudits.
Podem afirmar, doncs, que no existeix l’analfabetisme visual?
Aquesta expressió és un error perquè en realitat les imatges no es llegeixen, el que es llegeix és el text. Les imatges es perceben de forma diferent al text, les veiem i les entenem o no les entenem.
Així doncs, aquest analfabetisme visual no faria tanta referència a la imatge que tenim al davant, sinó al context que nosaltres hem adquirit en els anys?
Exacte. Com deia, quan ens lamentem de gent que no entén algunes imatges, parlem d’imatges molt concretes, d’imatges d’art que estan fetes en un context molt diferent del nostre. Són d’una època en què, comparat amb avui en dia, les imatges eren molt escasses, n’hi havia molt poques. Les imatges eren a les esglésies, estaven en col·leccions. I també són imatges de l’art clàssic, que estan fetes amb uns objectius molt diferents: els d’ensenyar coses que no es troben en el nostre entorn. Avui en dia, la majoria de les imatges que ens envolten no tenen aquesta funció. Són imatges que, a vegades, no volen dir res, com els grafitis.
Són imatges que potser aparentment no tenen significat, però qui més qui menys acaba rebent un impacte en veure’n segons quina.
El significat és el que li posa l’observador. Qui ha generat aquella imatge ho pot haver fet amb una certa intenció, però no sempre el receptor l’interpreta d’aquella manera. D’altra banda, hi ha algunes imatges que no tenen significat, ja que qui les veu no interpreta res. Per exemple, el cas dels grafitis. És un exemple d’imatge que, com a molt, pot tenir cert significat per a qui la fa o per als amics de qui la fa. És autoexpressió, de consum intern.
Abans parlava de l’art i de com certes obres d’art, tretes de context, varien el seu significat. Més enllà del context, què més entra en joc a l’hora d’observar una imatge? Quin paper hi tenen el nostre estat emocional, els nostres valors, la nostra educació?
Per respondre aquesta pregunta cal fixar-se en l’estètica, una disciplina que podem posar dins de la filosofia. En realitat, l’estètica, amb aquest nom, no apareix fins al segle XVIII. Abans d’això, la filosofia naturalment s’ocupava de les imatges. Hi havia estètica abans que es creés aquesta paraula. Però en el món clàssic, i ara generalitzo molt, hi ha com una certa desconfiança en les imatges. Els sentits ens enganyen. Tota la filosofia anterior a Plató i el mateix Plató desconfien de les imatges. El que veiem no és el que sembla que és. En realitat, la manera moderna de mirar la bellesa no arriba fins al romanticisme.
Quina diria que és la diferència entre estètica i bellesa?
L’estètica seria una disciplina o una categoria de la filosofia, i la bellesa seria el que fa que una cosa ens agradi o no ens agradi. En el passat, era una cosa que es relacionava amb la veritat i amb la justícia. Encara ara, moltes de les coses que ens agraden és perquè ens les estimem o perquè són verídiques o autèntiques. Ho confonem una mica. A més, en l’art i també en el disseny, en l’arquitectura i totes les disciplines visuals, existia l’engany de pensar que una cosa és bella perquè té atributs bells.
Quan ens lamentem de gent que no entén algunes imatges, parlem d’imatges molt concretes, d’imatges d’art que estan fetes en un context molt diferent del nostre.
I no és així?
Està demostrat que no preferim un objecte perquè tingui determinades proporcions. Sí que pot haver-hi algunes lleis, com ara la simetria, que ens agraden i això és fàcil d’entendre. Per exemple, un animal asimètric no ens agradarà tant. No obstant això, la bellesa és a l’ull de l’observador. Som nosaltres que atribuïm bellesa a les coses i, per tant, és una cosa cultural que va canviant amb el temps. Al final és una barreja de les dues coses. Sí que els objectes poden tenir alguns atributs que els fan bells, com la simetria o algunes altres característiques, però en realitat la bellesa la defineix l’ull de l’observador.
Per tant, podem afirmar que les coses no és que ens agradin perquè són belles, sinó que són belles perquè ens agraden?
Sí, seria una mica això. Són belles perquè ens agraden i, d’això, se n’ocupa l’estètica.
Ara parlava del fet que la bellesa depèn de l’ull de l’observador, però ens podem educar en la valoració de la bellesa?
No, perquè en realitat el que faràs és aprendre sobre imatges i potser el que aprendràs és per què t’agrada i per què no t’agrada. Al final, el que t’agrada, sovint no ho pots explicar.
No cal justificar-ho perquè simplement saps què et fa sentir, no?
És clar, a vegades volem arribar a explicar per què allò ens agrada o ens hauria d’agradar, i per això ho justifiquem. Seria una mica com justificar l’amor. Com que no sabem exactament el perquè, per això continuem investigant i justificant. Sí que hi ha unes raons perceptives, és a dir, sí que hi ha algunes lleis visuals, algunes característiques que indiquen que la gent ho preferirà, però són coses bastant instintives.
En pots posar algun exemple?
A banda de qüestions més biològiques, té a veure amb les lleis de la percepció, de com percebem la continuïtat, com percebem la simetria i com percebem la regularitat. Però no són lleis físiques, que preveuen que si hi ha A passa B; no pots fer una norma. Els creadors visuals i dissenyadors, per exemple, fem servir mètodes que sabem que funcionen, però sovint, ho fas servir i no va bé o ho apliques i no t’agrada. Llavors ho canvies i va millor.
Com diu, és dissenyador i expert en àmbits com la tipografia, la imatge corporativa, cobertes de llibres… Quina relació té vostè amb la bellesa? Què busca com a professional: harmonia, atracció, cridar l’atenció?
Les coses, si te les encarreguen, és per dos motius: s’han d’entendre i han de ser boniques. Després hi ha una tercera clau que és que cal que tinguin una certa identitat o personalitat. De vegades, aquest darrer punt va contra les dues primeres. A vegades, perquè se’t conegui, no ha de ser tan bonic com s’espera, o potser no s’acaba d’entendre d’entrada que allò que fas, amb el temps, s’aguantarà. Al final és un equilibri entre les tres coses. Dotar les coses d’una identitat, que s’entengui bé i, si pot ser, que sigui bonica.
Quin pes diria que tenen les xarxes socials en el concepte de bellesa?
Les xarxes les podem endreçar per text o per imatge. A les de text, com ara X, hi pots posar imatges, però bàsicament és text. En canvi, Instagram és visual. També hi pots posar text, però el protagonisme és per a la imatge. Així com a X tothom acaba barallat perquè l’escriptura és precisa i et compromet més, en el llenguatge visual, les intencions no estan tan clares, és més poètic i obert a la interpretació. Si mirem la història, l’escriptura és la que ha portat problemes i cismes. En canvi, el món visual és més flexible i interpretable.
