Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de veure Ouistreham (2021), l’excel·lent pel·lícula de l’escriptor i cineasta francès Emmanuel Carrère que constitueix una d’aquelles rares ocasions on la reflexió sociològica, moral i literària es fonen en una obra que ens fa pensar de valent. La pel·lícula ens ofereix, a partir d’una història magníficament explicada, una dolorosa reflexió sobre les maneres en què les nostres societats tracten els treballadors com a joguines trencades i sobre els llocs i posicions ètiques des de les quals es pot denunciar aquest fet. Ens obliga, en definitiva, a prendre una posició com a espectadors que jutgen un dilema.
La història explica com una periodista i escriptora, desitjosa de denunciar les indignants condicions de treball de les empleades de la neteja a França, s’infiltra en una empresa de treball temporal fent-se passar per una aturada de llarga durada. Les seves motivacions de denúncia social són en principi lloables, el desig d’experimentar en carns pròpies les condicions de treball de dones exhaurides físicament, mentalment i moralment. Una mentida pietosa amb el propòsit d’obtenir un benefici més elevat, poder descriure amb realisme l’infernal cicle de treball en què acaben els empleats dels torns esgotadors al ferri que va d’Ouistreham a Portmouth: manca d’oportunitats, malalties físiques i mentals, patiment i manca d’horitzó. Les treballadores no són simplement invisibles sinó que són invisibilitzades per passatgers que consideren que taquin el que taquin, hi haurà un altre ésser humà que ho haurà de treure perquè així és l’ordre social, on cadascú ocupa el seu paper a l’escala. El vaixell és una metàfora perfecta del buidatge del temps vital dels treballs esclaus contemporanis: salpa i torna incessantment sense que canviïn les vides que s’apaguen a poc a poc netejant les cabines a la matinada.
Tot i això, el que trobarà la periodista en el seu periple pels cercles de l’infern dels treballs extenuants i precaris no es deixarà resumir en una mena de visita turística d’anada i tornada a la pobresa sinó tot al contrari, una autèntica lliçó vital irreversible, que buida la seva pròpia vida com a privilegiada i la col·loca davant del seu postureig moral. Lluny de ser estampes i estadístiques per il·lustrar els prejudicis d’una societat classista o com a màxim caritativa, aquestes treballadores mostren una companyonia, dignitat i una enorme noblesa humana, i acullen la periodista com una més, sense saber la seva veritable identitat ni la falsedat de l’artifici pel qual és allà. Però aquí és on la metàfora carnavalesca del ferri es fa valer: la seva naturalesa pendular no només capgira l’ordre social sinó també la integritat moral de la periodista.
L’ordre social perquè, mentre que els pròspers passatgers irrespectuosos i bruts mostren la seva indignitat, les netejadores, amb sous de pobresa, ens mostren la dignitat humana i el sentit del que està bé o malament. Ens ensenyen que pobresa i misèria són coses diferents: elles són pobres, els que embruten incívicament són miserables. Respecte a la periodista, conscient en tot moment que al final haurà de revelar que hi és perquè vol i no perquè no tingui cap altra opció, mostra també una amarga misèria moral: una vegada descoberta, es nega a la petició de dues de les seves més commovedores i lleials companyes a fer un darrer treball de neteja, no ja com a falsa netejadora sinó com a famosa periodista. Per demostrar que n’és una, a la qual no li cauen els anells per netejar un vàter. Hauria estat un acte de lleialtat, una devolució de l’amistat cívica i emocional que se li va brindar. Però es converteix en un trist acte de traïció. A qui? Primer de tot, a la veritat. Vegeu-la.
