El 1948 feia tres anys que s’havia acabat la Segona Guerra Mundial i s’havia fundat l’Organització de Nacions Unides amb els propòsits de mantenir la pau i la seguretat internacionals, promoure la cooperació econòmica, social, cultural i humanitària a través d’unes “relacions amistoses basades en el principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació… tot promovent i encoratjant el respecte dels drets humans i de les llibertats fonamentals per a tothom”.
Però feia també dos anys que el president Harry S. Truman havia enunciat el concepte de guerra freda en el discurs del Congrés dels Estats Units del 12 de març del 1947, en què prometia donar suport “a tots els pobles lliures que estan resistint els intents de subjugació per minories armades o per pressions exteriors…, [perquè] aquests règims totalitaris” eren una amenaça per a la pau mundial i la seguretat dels EUA. Una afirmació de principis dirigida a la Unió Soviètica, que es basava en els principis teòrics i conceptuals de l’article de George Kenan “The Sources of Soviet Conduct” publicat amb pseudònim a Foreign Affais el 1947.
En el marc de la guerra freda
Aquell mateix any 1947, el secretari del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS), Andrei Jdànov, teoritzava que el món es dividia en dos camps irreconciliables: l’“imperialista”, liderat per Washington, i l’“antiimperialista i democràtic” encapçalat per Moscou. Sota aquests postulats, s’accentua el control soviètic sobre els països de l’Europa de l’Est, que s’havia acordat com a zona d’influència de l’URSS a la conferència de Ialta de febrer del 1945. Es consumava la divisió del món en dos blocs i la lluita per l’hegemonia del poder es revestia d’arguments ideològics. Per alguns historiadors, la guerra civil grega (1946-1949) va ser el primer episodi de la guerra freda, seguit del cop de Praga i la crisi de Berlín el 1948.
En aquest context d’enfrontament soterrat i de tempteig dels límits de la influència de les dues grans potències del moment, de nou prenen sentit les quatre llibertats bàsiques a què s’havia referit Franklin Delano Roosevelt uns anys abans, el 1941: d’expressió, de culte, de cobertura de les necessitats i de viure sense por. Al mateix temps, el secretari general de Nacions Unides, el noruec Trygve Halvdan Lie, és conscient que la Carta Fundacional de l’ONU no recull prou bé tots els drets i llibertats bàsics que haurien de correspondre a totes les persones en qualsevol lloc i circumstància pel simple fet de la seva condició humana.
“La DUDH té caràcter de dret internacional consuetudinari; són unes orientacions o recomanacions, però no un tractat internacional”
Una comissió tutelada
Halvdan Lie deicideix, doncs, nomenar una comissió per redactar l’esborrany de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH). És una comissió en què figuren els quatre països amb dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU (Estats Units, l’URSS, el Regne Unit, França i la Xina), dos països del bloc de l’Est (Bielorússia i Iugoslàvia) i una dotzena de països en principi més propers al bloc occidental (Austràlia, Bèlgica, Cuba, Egipte, Filipines, Índia, Iran, Líban, Panamà, Uruguai i Xile). Presideix la Comissió Eleanor Roosevelt, reputada activista pels drets civils dels afroamericans i que, durant la guerra, s’havia posicionat en contra de la decisió del seu marit de confinar els japonesos-estatunidencs.
L’Assemblea General de Nacions Unides del 10 de desembre del 1948 aprova el text de la DUDH. Hi voten a favor 48 països i se n’abstenen 8 (l’URSS i els seus aliats, en desacord amb alguns dels drets continguts en el redactat, i Sud-àfrica i l’Aràbia Saudita). En el preàmbul s’afirma que “la llibertat, la justícia i la pau en el món” es fonamenten en els “drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana” i que el “desconeixement i el menyspreu dels drets humans” són en el rerefons dels “actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat” en els darrers anys.
Els drets bàsics en trenta punts
En trenta articles es detallen els drets polítics i socials bàsics que configuren els drets humans: totes les persones són “lliures i iguals en dignitat i drets”; el dret a la llibertat d’opinió i d’expressió, de reunió i d’associació, d’educació gratuïta en els nivells elemental i fonamental, d’un nivell de vida que garanteixi la salut, el benestar (alimentació, vestit, habitatge, assistència mèdica, serveis socials, subsidi d’atur, vellesa, malaltia, viudetat…), la igualtat davant la llei, així com la prohibició de l’esclavitud, del tràfic de persones, de la tortura o dels tractes cruels, inhumans o humiliants. També s’afirma (article 21.3) que l’autoritat de l’Estat emana de la voluntat del poble expressada mitjançant eleccions periòdiques per sufragi universal i vot lliure i secret. La DUDH té caràcter de dret internacional consuetudinari, és a dir, són unes orientacions o recomanacions, però no són pròpiament un acord o un tractat internacional i, per tant, encara que molts països hi fan referència en les seves constitucions o lleis fonamentals no són d’obligat compliment ni tan sols pels països signataris.
Primera ampliació del document
Anys després, el 16 de desembre del 1966, l’Assemblea General adopta el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP), que reconeix el dret a la lliure determinació dels pobles; la protecció per motius de sexe, religió, raça; la llibertat individual de creença, expressió, associació, de premsa, etc. i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC), que es refereix al dret al treball, a la seguretat social, a la protecció dels infants i al dret a la salut, l’educació, la cultura, l’alimentació, l’habitatge i el vestit.
En plena guerra freda, però aprofitant que Leonid Bréjnev segueix inicialment el procés de distensió iniciat per Nikita Khrusxov després de la crisi dels míssils de Cuba del 1962 (el moment de màxima tensió entre les dues potències), se signen aquests dos pactes (més proper als valors defensats pel bloc occidental el PIDCP, i més escorat cap als valors defensats pel bloc de l’Est el PIDESC), que són, en principi, d’obligat compliment pels països signataris (l’article 2 del PIDCP prescriu que els països signataris assumeixen l’obligació de respectar i garantir en el seu territori els drets humans i de proporcionar un advocat d’ofici a les persones que hagin patit alguna mena de vulneració d’aquests drets). Els dos pactes amb la DUDH configuren la Carta Internacional dels Drets Humans, i completen en matèria de drets humans l’estructura normativa de la nova governança i del dret internacional.
“No hi ha gaires raons per a l’optimisme: en el món continuen oberts molts conflictes armats i els drets humans són conculcats en molts països”
Un mecanisme que garanteixi els acords
Aquell mateix 16 desembre del 1966 s’adopta el Primer Protocol Facultatiu del PIDCP, que garanteix l’aplicació de les disposicions del pacte i faculta el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides de pronunciar-se sobre el cas de persones que han estat víctimes de violacions de qualsevol dels drets contemplats. En relació amb el Comitè de Drets Humans, cal destacar la figura de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans, entitat creada el 1993. I, encara, el 15 de desembre del 1989, l’Assemblea General aprovava el Segon Protocol Facultatiu del PIDCP, que compromet els seus membres (88, l’any 2021) a abolir la pena de mort en el seu territori excepte en el cas de l’execució de crims greus en temps de guerra. Evidentment, ni els Estats Units, ni Rússia, ni la Xina i l’Índia, ni l’Aràbia Saudita, ni la més gran part de països africans i del sud-est asiàtic són membres signataris del Segon Protocol.
En el 75è aniversari de la DUDH, no hi ha certament gaires raons per a l’optimisme: en el món continuen oberts molts vells i nous conflictes armats, la guerra sacseja de nou el cor d’Europa, els drets humans són conculcats diàriament en molts països del món, el Sud Global comença a perdre les esperances en un futur millor capaç de garantir més igualtat i més justícia social i mira, sovint, cap a noves potències totalitàries que prometen inversions i desenvolupament, però que no exigeixen a canvi respectar els drets humans ni els valors democràtics, mentre que a Occident cavalca de nou l’extrema dreta i el filofeixisme nega la vigència dels drets humans. Certament, aquests estan en crisi, com la majoria d’institucions de l’ordre liberal sorgides sota el lideratge dels Estats Units després de la Segona Guerra Mundial amb els acords de Bretton Woods (1944) i la fundació de Nacions Unides (1945). Per això resulta no només important sinó imprescindible que publicacions com la revista Valors, que celebra el vintè aniversari de la seva fundació, es continuïn ocupant d’aquestes qüestions.
Antoni Segura i Mas és catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona (UB)
i president del CIDOB
