Hola a tothom,
Parlem del coneixement i la primera idea és relacionar-lo amb la llibertat; al llarg de la història ha format un binomi perfecte amb el poder. Tant és així que si aquest es volia conservar, calia mantenir a la gent en la ignorància. Tenir accés a la cultura, desplega un esperit crític que pot resultar incòmode. Per això les societats més avançades han vetllat per l’alfabetització. A mitjans del segle passat podíem trobar analfabets a casa nostra, ara no, però pot tothom expressar amb correcció les seves idees? Tothom entén perfectament un text, un article o pot fer un resum d’una conferència, d’un llibre?
En els setanta criticàvem els estudiants que afusellaven llibres en els seus treballs; ara no ens hauríem d’esquinçar les vestidures amb el mal ús que es fa de la Viquipèdia i l’entorn 2.0? Tenir la informació a mà no vol dir que en fem un bon ús, bé perquè no en sabem, bé perquè vol un esforç o perquè no hi estem avesats. Cal sempre ajustar la recerca i comparar si aquesta és la que més ens convé. El segle de l’enciclopedisme va ser el XVIII. Llavors aquesta era el màxim compendi del saber; avui en dia no podem abastar els coneixements perquè aquest es produeix de manera exponencial.
Em deia un bon mestre: “Més que aprendre moltes coses, cal aprendre els camins diversos per buscar-les quan les hem de menester”. Tenia –cinquanta anys enrere– una visió futurista de com aniria tot plegat. Fou també el primer en aplicar les noves tecnologies a l’aula: les diapositives. Ja us veig amb un somriure malèfic… Sí, podeu riure, però a aquells joves que havíem après a escriure amb plumilla, va albirar-nos un món obert a la tècnica i als coneixements. Tema fantàstic el del coneixement, però polèmic, polièdric, fascinant.
Sigueu feliços, si més no intenteu-ho.
En mans de tots
