No podeu saber fins a quin punt la tornada a la normalitat, a una certa tranquil·litat, si més no, ha estat un bàlsam per mi, després d’aquests mesos tant complicats. Anava a dir la tornada a l’anonimat, però no diria la veritat perquè després de tot el que ha passat, es fa realment difícil portar la vida que jo portava abans de ser infectada pel virus de l’ebola.
És curiós perquè, com podeu imaginar, durant tot aquest temps que em vaig fer famosa, jo no podia ser conscient, de cap de les maneres, del ressò que estava tenint el que m’estava passant. Sí, és clar, només per les mirades dels qui em podien visitar i dels metges que m’atenien –dic les mirades perquè gairebé no em podien tocar amb normalitat, com tothom sap– me n’adonava que hi havia una forta preocupació pel meu cas. Però encara que ho pogués intuir, mai vaig ser conscient de com el meu cas va estar sortint dia sí i dia també als informatius i als diaris, com era en boca de tothom, com després he pogut comprovar.
Tampoc mai hauria pogut imaginar com en una mateixa experiència notaria sentiments tan oposats: per un costat l’estima de tot el poble espanyol, que he sentit com em feia costat tot aquest temps; de l’altra el mal que algunes persones han causat contra la meva honorabilitat.
Creguin-me: allò de bo que ha tingut aquesta experiència no serveix per cobrir l’angoixa i el patiment que he viscut. I que encara sento. Ara només vull estar tranquil·la, amb el meu marit i la meva nova gossa.
En el cap de…Teresa Romero
