Eric Lomax va ser torturat per un oficial japonès durant la Segona Guerra Mundial, però va decidir reunir-s’hi i perdonar-lo.
Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, jo tenia vint anys. Fins aleshores, només havia estudiat a la Royal High School d’Edimburg, la meva ciutat natal, i havia guanyat unes oposicions a Correus. Aquests eren els meus escassos mèrits. I, per circumstàncies de la vida, treballava de telegrafista. Però, si una cosa em definia, era una passió que semblava incurable: els trens. Fotografiava vies i combois i guardava tota la informació que podia sobre aquest mitjà de transport. Fins i tot, des del 1937, formava part de la Societat de Locomotores Stephenson, creada el 1909 per un grapat de bojos pels trens com jo mateix.
Tenint en compte la meva formació, em vaig incorporar al Cos Reial de Senyals. Els primers anys de guerra van ser durs, però res comparat amb l’infern que havia de venir. El febrer del 1942, després de la rendició de Singapur, la zona on havia estat destinat, vaig ser capturat pels japonesos i enviat a la presó de Changi, construïda pels britànics. En aquest centre penitenciari, amb l’ajuda de molts companys que em proporcionaven materials de forma clandestina, vaig aconseguir fer una ràdio que vam amagar en una capsa de galetes; volíem estar informats del desenvolupament de la guerra i de les possibles victòries dels aliats. Darrere d’aquells barrots, la informació era un tresor i modulava el nostre estat d’ànim.
Aleshores, els oficials japonesos van decidir que uns quants presos havíem de ser traslladats a Kanchanaburi, població situada a l’oest de Tailàndia i a cent cinquanta quilòmetres de Bangkok. Avui, es recorda el nom d’aquesta localitat perquè alguns companys meus, però també presoners asiàtics, van ser obligats a construir un pont sobre el riu Kwai, una construcció que havia d’unir la capital i Yangon, una de les ciutats més grans del país. Era un eix molt important per al transport de mercaderies.
De fet, aquesta infraestructura formava part d’un projecte molt més gran: el ferrocarril de Birmània, també conegut com el tren de la mort. Setanta mil presoners, entre els quals un servidor, vam ser obligats a treballar en la construcció del tram de la línia que uneix Siam i Burma. I va ser allà on els soldats japonesos van descobrir la ràdio i vaig ser acusat d’espionatge.
ELS EFECTES DE LA TORTURA
Aleshores encara no entenia que hi ha experiències de les quals un no pot fugir i que els efectes de la tortura no prescriuen. Els japonesos em van deixar exposat al sol durant hores que, sense aigua i mal alimentat, es van fer eternes; em van submergir diverses vegades en una banyera plena d’aigua, i amb el mànec d’un pic em van colpejar fins que vaig sentir que els ossos de les costelles i dels braços se’m trencaven.
La tortura anava a càrrec del Kenpeitai, la branca politicomilitar de l’exèrcit imperial japonès, però jo, en cada tanda d’interrogatoris, només hi veia un home: Takashi Nagase. Fins més tard no vaig saber que era un estudiant universitari, un any més gran que jo, i que havia estat reclutat per l’exèrcit del seu país com a intèrpret.
La resta de la guerra, la vaig passar a la presó d’Outram Road, a Singapur. Quan vaig tornar a casa vaig ser condecorat “en reconeixement dels valents i distingits serveis com a presoner de guerra” i em van concedir el grau de capità. El 1949, vaig deixar l’exèrcit i, després d’estudiar administració, vaig treballar per la Junta Escocesa de Gas i a la Universitat de Strathclyde, a Glasgow. També vaig abandonar la fotografia, però no la meva passió: encara de tant en tant escrivia sobre ferrocarrils al diari Telegraph.
QUÈ ÉS LA NORMALITAT?
Vaig intentar recuperar allò que s’anomena normalitat, però ni les medalles ni el pas del temps aconseguien fer-me oblidar els dies de tortura. Tenia malsons i atacs de pànic, però, sobretot necessitava venjar-me d’aquells que m’havien destrossat la vida. El 1982, vaig ser el primer pacient de la Fundació Mèdica per a l’Atenció de les Víctimes de la Tortura, però, malgrat l’esforç del psicòleg, la teràpia tampoc va funcionar. Les ferides que jo tenia no eren a la superfície, ni es podien detectar amb un estetoscopi; fins que un dia, un company que havia estat pres amb mi, em va ensenyar un retall de diari del The Japan Time: “Un vell interrogador japonès busca antics captius per demanar-los perdó”. No m’ho podia creure.
Va ser la meva dona, la Patricia, qui s’hi va posar en contacte. Mentre jo revivia constantment aquells dies de dolor, Takashi Nagase havia decidit redimir el seu passat amb diverses accions: havia col·laborat amb els aliats per localitzar a la selva els cadàvers que havia deixat la construcció del ferrocarril, s’havia fet budista i havia impulsat diverses iniciatives a favor de la reconciliació, havia participat en la creació de la Fundació per la pau al Riu Khwae i del museu de la guerra JEATH. Fins i tot havia sol·licitat a l’emperador del Japó que demanés públicament perdó per les decisions preses en temps de guerra. I, per tot això, molts sectors militars l’etiquetaven de traïdor.
La primera vegada que ens vam trobar va ser el 1993, a Tailàndia, justament al pont del riu Kwai. Aquell intèrpret jove s’havia convertit en un ancià petit i arrugat que no parava de demanar perdó. Malgrat que la seva cara havia aparegut en els meus malsons durant anys, em costava creure que fos la mateixa persona.
DUES TROBADES
Després d’aquella primera trobada, vaig entrar en un estat de pau i determinació. Vaig entendre que el perdó és possible quan l’altre està preparat per acceptar la disculpa, i jo, en aquell moment, ho estava. L’any 1998, encara ens vam veure una altra vegada, Nagase volia morir convençut que tenia el meu perdó i l’hi vaig concedir. La nostra història ha estat la base de documentals, de llibres i de pel·lícules, però Nagase va aconseguir el perdó de molts més antics presos. Jo no vaig ser l’únic que em vaig adonar que l’odi havia de parar i que la reconciliació era possible.
