El catedràtic d’Ètica i Filosofia de la Universitat de Múrcia analitza els orígens de l’odi contra els pobres i aposta per l’educació com a arma per combatre els actes d’aporofòbia.
La pobresa ens incomoda?
Sens dubte, perquè una societat amb pobresa és una societat fracassada. És una societat que no ha sabut gestionar bé els seus recursos, ni ha aconseguit que els seus habitants es cuidin els uns dels altres. També vivim en una societat que tothom va a la seva. Cadascú s’amaga a la seva bombolla i ens oblidem que hi ha persones que necessiten ajuda. Avui passem de llarg de la pobresa. Estem immunitzats. Ens resulta normal que en els carrers de les ciutats hi hagi pobres. Considerem la pobresa com una cosa inevitable i natural, però no ho és.
Ens hem acostumat a la pobresa?
Sí, ens hi hem acostumat perquè pensem que la pobresa és un fenomen natural, però és un fracàs social. La pobresa forçada —perquè la pobresa no forçada és una virtut— és un problema social; un problema molt complex de resoldre perquè s’hi barregen diverses causes. Per exemple, hi ha persones en un estat tan precari, tant físic com psíquic, que això els impedeix prendre iniciatives que els ajudin a sortir de la situació de pobresa. Però inclús en aquests casos hauríem de tenir protocols per impedir que aquestes persones estiguin al carrer.
De vegades, aquesta incomoditat no és conseqüència del rebuig sinó del fet que no sabem com actuar davant d’una persona pobra.
Sovint, si no interactuem amb una persona pobre és perquè pensem que ens suposarà perdre part del nostre temps. Sempre tenim altres urgències més importants. Una altra possibilitat, que espero que sigui minoritària, són aquelles persones que senten una actitud de fort rebuig, inclús odi, cap als pobres. I, aquesta reacció, encara que sigui minoritària, existeix i s’anomena aporofòbia.
Quines són les causes de l’aporofòbia?
Poden ser molt diverses. Algunes persones han tingut males experiències amb persones pobres, consideren que els pobres són un destorb pel desenvolupament de la societat i pensen que els pobres són delinqüents en potència. I tot això sense cap motiu, perquè l’aporofòbia és un prejudici que s’ha anat construint al llarg dels anys. Un prejudici que s’alimenta d’experiències negatives, de notícies falses, de rumors…
L’aporofòbia és una actitud individual o una ideologia social?
Comença com una actitud individual però després s’alimenta de prejudicis que s’han estès socialment, prejudicis que poden ser molt diferents. Per exemple, missatges que qualifiquen els pobres de paràsits, perquè s’alimenten dels altres; que els consideren un destorb, que viuen amb l’esquena dreta i que, més que una contribució a la societat, són un problema per a la convivència. Tots aquests prejudicis socials alimenten l’aporofòbia individual. És un fenomen doble que es retroalimenta. Un cercle viciós.
Podem qualificar l’aporofòbia de “malaltia”?
No, més aviat és una patologia social com moltes altres pràctiques o ideologies basades en l’odi. Per exemple, el racisme no es pot considerar una malaltia, però sí una patologia social que pateixen aquelles persones que consideren erròniament que la seva raça és superior. Tampoc podem qualificar el masclisme de malaltia, però sí de patologia social. L’aporofòbia no es pot tractar amb fàrmacs, sinó amb educació.
L’educació és la principal via per acabar amb l’aporofòbia?
Sí, hem de fer entendre als individus aporofòbics que tenen un prejudici.
En els darrers anys han augmentat dels delictes per aporofòbia, especialment entre la gent jove. Per què?
L’educació està fallant a l’escola i a la família. I quan això falla, els joves acaben educant-se a partir de continguts que provenen de les xarxes socials, de sèries de televisió —no sempre adequades per a la seva edat—, dels missatges que reben a la colla d’amics, etc. I totes aquestes influències van en contra d’una bona educació familiar i escolar. Quan els joves queden desatesos perquè els dos pares treballen, s’acaba pagant un preu; perquè, aleshores, els joves aprenen moltes coses pel seu compte. I si a més l’escola no sap educar en clau de valors, estem davant d’un doble fracàs educatiu.
Quines conseqüències pot tenir la criminalització de la pobresa?
La principal conseqüència és que aquest fenomen es converteixi, com una bola de neu, en un fet cada cop més gran fins que ja sigui molt complicat de gestionar. Es podrien arribar a generar grups o bandes de persones eixelebrades que de forma sistemàtica es dediquessin a fer mal a persones pobres i desfavorides, com per exemple, les que viuen al carrer. Recordem que el 2005 tres joves van cremar una dona sense llar que dormia en un caixer automàtic de Barcelona. I aquest va ser un cas clar d’aporofòbia, ja que la víctima era una dona, de la ciutat i de pell blanca. La van matar perquè era pobra. De fet, aquest cas es va convertir en un crit d’alerta i en una demostració que el fenomen de l’aporofòbia era una realitat. Avui, l’expansió de l’aporofòbia és un risc real i greu que correm.
En aquest cas, la víctima era una dona sense llar, un col·lectiu, el femení, del qual encara es parla menys. Les dones són doblement criminalitzades?
L’aporofòbia és molt difícil de demostrar perquè sovint hi ha diferents exclusions que es creuen: pobra, dona, immigrant… I, en aquest cas, les dones acumulen una doble exclusió: econòmica i de gènere. Quan hi ha diversos factors motiu d’exclusió que s’encavalquen i s’entrellacen, la situació es complica.
La incomoditat que de vegades sentim davant d’una persona pobra, encara que no hi hagi cap acció de violència directa o odi, també és aporofòbia?
Es poden establir diferents graus d’aporofòbia. Hi ha casos d’aporofòbia lleus. Per exemple, quan es passa amb una actitud despectiva per davant d’una persona pobra. Però també hi ha casos més greus, per exemple, quan hi ha gestos violents vers la persona pobra.
De vegades, aquests nivells més baixos d’aporofòbia són els més complicats de confessar. En el fons, pràcticament tots som una mica aporofòbics?
Això, des de la biologia evolutiva, està molt estudiat. L’home, en els temps més antics de la humanitat, era caçador i recol·lector i vivia en petites tribus d’aproximadament unes cent trenta persones. En aquest context, es va gravar en els nostres cervells una actitud de rebuig a l’estrany. Una actitud d’alerta vers aquella persona, no necessàriament pobre, però que podia ser l’enemic, un atacant, etc. El missatge que hem rebut i que tenim arrelat al cervell és: “cal desconfiar dels estranys i cridar els propis, els nostres”. I aquest instint biològic, amb el qual naixem, s’activa de forma natural quan reaccionem davant de persones que ens incomoden o que ens semblen foranes a la nostra comunitat i, per tant, podrien ser una amenaça. Ara bé, la pregunta següent hauria de ser: ens hem de comportar segons una tendència que hem heretat biològicament o, mitjançant l’educació i la cultura, hem de ser capaços d’invertir i superar aquesta herència? La segona opció, però, demana un esforç professional, cultural, de diàleg… Ara, dit això, no hi ha dubte que tots som una mica aporofòbics. És fàcil de comprovar: només cal viatjar a una ciutat estranya i passejar per un barri poc recomanable. La por a l’estrany apareix de seguida.
Hi ha persones, institucions, grups polítics o econòmics… que es beneficien de l’aporofòbia?
Hi ha persones, grups i institucions que instrumentalitzen la pobresa i la fan servir com a cap turc. Igual que el boc expiatori dels nazis van ser els jueus, ara per a alguns són els pobres, les persones “fracassades”. Aquest missatge es pot instrumentalitzar políticament per crear por, guanyar vots i tenir èxit polític i mediàtic. Per exemple, és molt comú relacionar la mendicitat amb la inseguretat ciutadana. També és molt fàcil fer un discurs que culpi els pobres del dèficit públic. Avui, qualsevol problema social es pot instrumentalitzar a favor d’una ideologia.
Tots aquests missatges són fàcils de rebatre?
Sí, i tant. En primer lloc perquè els pobres són una minoria, són persones indefenses i, a més, estan en aquesta situació de forma involuntària. Es pot demostrar racionalment que els pobres no són culpables de res sinó d’una situació que és molt injusta en diversos aspectes.
Ara mateix, vostè ho deia: “la pobresa és involuntària”. Però un missatge molt recurrent és “la pobresa és culpa del mateix pobre perquè no en vol sortir”. Com trenquem amb aquesta idea?
Hi ha casos de persones que són pobres a causa d’una malaltia mental, la qual no els deixa sortir d’aquesta situació. Aquests casos, de persones amb malalties mentals no tractades, han augmentat molt després de la pandèmia de Covid. També hi ha persones que per un dèficit educatiu no tenen capacitats per sortir-se’n sense algunes ajudes o sense el suport d’alguna organització solidària. I d’aquestes algunes persones poden acostumar-se a aquest tipus d’ajudes. Són moltes les variables que poden explicar per què una persona està en situació de pobresa (mentals, de dependència…), les causes de la pobresa són múltiples, i això dificulta molt que se solucioni.
La pobresa no té per què ser considerada una situació permanent.
No. De fet, un recurs positiu sempre és posar exemples de persones que han sortit d’aquesta situació. Totes les organitzacions solidàries en coneixen uns quants. De fet, encara que a la societat sempre hi ha pobres i ens sembli que són els mateixos, no ho són. Algunes persones surten de la pobresa i altres hi cauen. Passa igual amb les persones sense feina. Sempre tenim una borsa d’aturats, però, afortunadament no sempre són les mateixes persones.
Generalment, la política pública tracta la pobresa amb empatia o amb sospita?
Depèn de qui sostingui el poder. La política pública és diferent si la gestiona un grup d’extrema dreta o un grup raonable. Per aquest motiu, el nostre vot és molt important. A través de les polítiques públiques es pot fer molt de bé o tot al contrari. Segons quines decisions polítiques poden conduir la classe mitja a la pobresa.
Es pot ser demòcrata i aporofòbic?
Democràcia significa ‘poder del poble’. Ara bé, la democràcia també exigeix l’aprovació d’una constitució en la qual es reconeguin els drets de tots els ciutadans independentment de la seva raça, condició social, gènere, ideologia, etc. La democràcia és un sistema que aposta per la voluntat de la majoria, però sense oprimir la minoria. Una veritable democràcia no pot excloure una part de la població perquè els exclosos també són poble. Una persona que està en un partit polític té dret a treballar per guanyar unes eleccions; ara bé, quan assumeix el poder no pot treballar només pels interessos personals o del partit. Una política democràtica bona ha de tenir en compte tota la ciutadania i no deixar al marge les minories, sobretot si són persones que necessiten ajuda (menors, mares soles sense recursos…). En conclusió, l’aporofòbia és sens dubte una actitud antidemocràtica.
Quin paper tenen els mitjans de comunicació i les xarxes socials en l’augment dels casos d’aporofòbia?
Primer cal deixar clar que la responsabilitat dels mitjans de comunicació és més gran que la de les xarxes socials, on les persones de forma individual tenen dret a fer comentaris i a difondre opinions. Sempre, però, cal tenir en compte que difondre imatges de persones amb problemes és injust, irrespectuós i provoca una situació de greuge. El particular que penja un vídeo aporofòbic a les xarxes socials potser no s’adona d’aquestes conseqüències per una falta de sensibilitat, però la situació de l’informador professional és diferent. El periodista ha de saber que el seu codi deontològic no ho permet. Hi ha unes lleis de protecció que s’han de complir. En general, cal conscienciar tothom que aquests tipus de vídeos són perjudicials. Ara bé, si els aplaudim i els compartim no hi ha solució.
Per tant, una part de la culpa també és per omissió.
Efectivament, encara que no podem estar tot el dia controlant els vídeos que es publiquen a les xarxes socials perquè no faríem res més.
El terme aporofòbia el va crear la filòsofa valenciana Adela Cortina als anys noranta. Si és un fenomen tan comú i, segons vostè, inclús d’arrel biològica, per què es va tardar tant a trobar un nom per definir la ràbia i el menyspreu vers els pobres?
Tenir el concepte clar, però no el nom, és força habitual. Aristòtil, a l’obra l’Ètica a Nicòmac, ja planteja aquest problema. Fins a quasi quaranta vegades, el filòsof no troba el mot que necessita per explicar l’excés i el defecte d’un concepte —cal tenir present que entre un i altre, hi ha la virtut—. Per exemple, una persona generosa és el terme mitjà entre un garrepa i un malbaratador. En molts casos, no hi ha la paraula però sí que reconeixem l’excés del terme. Estudiant el concepte d’aporofòbia, vaig adonar-me que Adam Smith, el famós filòsof i economista escocès del segle XVIII, en un llibre titulat La teoria de los sentimientos morals (1759), ja va denunciar que era repugnant el fet que algunes persones “admirin el ric i menystinguin el pobre”; però tampoc va saber posar nom a aquesta actitud, segons ell, tan habitual a la seva època. En conseqüència, vam haver d’esperar fins a finals del segle XX, que la professora Adela Cortina, fent ús del diccionari grec, creés el terme aporofòbia. Áporos vol dir ‘pobre’ o sense recursos, i phobos, significa ‘por’ o ‘terror’.
Potser no es considerva un fenomen tan greu per haver de posar-li un nom.
També és cert que durant molts segles es va creure que la pobresa era una maledicció del cel. Els pobres ho eren perquè Déu els castigava per alguna cosa dolenta que havien fet o perquè la naturalesa no els havia agraciat amb aquesta virtut. En el món hi havia d’haver gent alta i baixa, bonics i lletjos, rics i pobres, etc. Durant temps es va creure que la pobresa era una cosa natural i, per tant, no tenia solució. I si no tenia solució, per què se n’havia de parlar? No tenia sentit. Només quan hem considerat que la pobresa és un fenomen cultural, hem començat a deliberar sobre el tema.
I en qui moment la filosofia i l’ètica van començar a abordar el tema?
Joan Lluís Vives, un filòsof valencià del segle XVII, va publicar el 1526 a Bruges, un llibre que es diu El socorro de los pobres, considerat el primer tractat sobre la pobresa. És una anàlisi sociològica, filosòfica, cultural i econòmica de la pobresa. Ell creu que és fenomen social i aconsella que els poders locals siguin els encarregats d’ajudar els seus pobres. La seva tesi s’ha considerat l’origen dels serveis socials.
