El doctor en comunicació aborda la problemàtica al voltant de la televisió catalana, amenaçada per una retallada de sous i pel fantasma d’un ERO.
Fa pocs dies, els diaris recollien el llistat de sous dels càrrecs de la CCMA, d’entre 50 i 80 mil euros anuals. Per a molts catalans que no tenen garantit el sou amb el pressupost públic, aquestes xifres són escandaloses. Demostren un desequilibri que una societat democràtica no es pot permetre. Un desequilibri que es manté des de fa molts anys per la por que els diferents governs catalans tenen d’un col·lectiu de més de 1.800 treballadors que tenen a les seves mans part de la producció del discurs mediàtic que domina la societat civil i política catalana.
Ara, alguns treballadors proposen una jornada de suport al què diuen “intents privatitzadors”. I, altra cop, l’argument és el mateix de sempre: anar contra TV3 és anar contra Catalunya. La pregunta ha de ser: quina és la missió que té encomanada i quins són els costos per mantenir-la? La missió és el servei públic, que no és exclusiu dels canals públic –la llei de televisions privades les defineix com a empreses privades “amb funció de servei públic”. Per tant, el servei públic no és exclusiu de les públiques. El fet és que al marge de certs aspectes informatius, la gran majoria de la televisió d’entreteniment pot produir-se, en català, i amb costos molt inferiors, en empreses no tant inflades d’una jerarquia tant extensa i autoprotegida. Qualsevol govern que vulgui potenciar una so-cietat catalana realment vertebrada hauria d’evitar els monstres monopolístics, com ha estat Tv3. El monstre que tenim avui és molt similar al monstre de TVE. La Partida de TV3 podria emetre’s des de qualsevol canal. I sortiria més barata.
Avui, TV3 no és una televisió al servei del país. És el país el qui està pagant i defensant una estructura anacrònica, pròpia de la mentalitat de la creació de grans castells simbòlics que marquin el territori pròpia dels plantejaments de les dècades dels 70 i 80, però no se les socie-tats xarxa. D’altra banda, caldria preguntar-se si la llengua catalana necessita, l’any 2013, una empresa o un teixit d’empreses de cara a potenciar l’ús social i l’espai públic català. I això sense parlar del menyspreu que certs programes de TVC fan a la nostra llengua.
El novembre un alt càrrec em deia: “Al 33 és impossible donar-li una línia, es fa un programa a mida de cadascú, perquè l’empresa està sobredimensionada i cal donar feina a més de 200 persones”. El 33, un canal que fa molt que no tira, un canal d’esports creat per un stock de treballadors excessiu… i embolica que fa fort. Massa condicionants interns per fer la televisió que el país necessita.
I, com és propi dels col·lectius que defensen privilegis propis, l’argument és l’argument dels sentiments, de la pàtria. El mateix que, a Espanya, ens ha fet fàstic. Defensar els privilegis d’uns pocs en base a embolicar-se amb la senyera. Els sentiments catalans són de tots, i són nobles. Els privilegis són d’uns pocs. No, senyors. Ser català no vol dir combregar amb rodes de moli i defensar un model d’empresa que va ser vàlid durant un temps. Ara ens toca fer país d’una altra manera. No a través de fomentar més privilegis, sinó creant més oportunitats per tothom. Crear pluralitat. Crear servei públic sense haver de hipotecar-nos les butxaques per mantenir uns quants. La transició nacional s’ha de fer amb paràmetres de funcionalitat i eficiència, no dels privilegis dels d’uns quants.
