Aldonça de Bellera, dama catalana que va viure a cavall dels segles XIX i XV, ha passat a la història per haver mostrat un esperit diplomàtic i per defensar els seus drets de forma pacífica.
Podria ser la dama de la imatge de la dreta, però ja us aviso que no. Encara que el meu llegat ha perdurat segles i segles, en el seu moment ningú em va fer un retrat, ni una simple miniatura. De fet, els historiadors avui encara debaten en quin any o a quin lloc vaig néixer, una informació que jo mateixa considero poc rellevant perquè, siguem sincers, si el 1390 no m’hagués casat amb Arnau Guillem de Bellera, avui no formaria part dels llibres d’història ni seria coneguda amb aquest nom.
El meu espòs era un noble del Pallars i militar de rang. Va ser l’encarregat de defensar les fronteres d’aquesta zona del regne de la invasió del comte de Foix, Mateu I. Aquest cavaller va voler ocupar el tron de la Corona d’Aragó el 1396 quan va morir el rei Joan I el Caçador, que no tenia descendència masculina, apel·lant que la seva esposa, Joana d’Aragó, era una de les filles del monarca; però no se’n va sortir.
Per fer aquesta tasca, l’Arnau va ser nomenat veguer de Barcelona i del Vallès del 1399 al 1405, lloctinent reial a Cervera el 1406 i, finalment, el 1409 governador de València. Tenia la missió perillosa de pacificar les bandositats del regne. Jo l’acompanyava arreu. Aleshores, encara no sabia que en aquesta darrera destinació hi viuria els dies més tristos de la meva llarga existència.
La calma va durar molt poc. El 1410, el rei Martí l’Humà va deixar el món dels vius sense descendència i les tropes de Ferran d’Antequera van entrar a territori valencià. Arnau, que havia pres partit per Jaume II d’Urgell, s’hi va enfrontar. El meu espòs va morir el 1412 a la batalla de Morvedre, un combat que va decidir el conflicte dinàstic. Si no va ser prou pena que morís, els guanyadors van obligar el nostre fill, Jaume, que en aquell moment encara era un adolescent, a passejar el cap del seu pare clavat en una llança entre les seves files. I després va ser empresonat.
Una vídua desconsolada
Havia perdut el marit, però no pensava perdre un fill. Vaig escriure a Ferran d’Antequera, que havia obtingut definidament la corona catalanoaragonesa després del Compromís de Casp, i li vaig suplicar que alliberés Jaume. Conscient que em dirigia al responsable de la mort del meu marit demanant clemència pel nostre fill, vaig acabar la carta amb aquesta frase: “Que Déu tingui pietat de vós i dels vostres fills”. No va atendre la meva petició.
Aleshores, viuda i responsable de més fills —alguns de nostres i d’altres d’il·legítims per part del meu marit— vaig decidir fer-me càrrec del senyoriu de Rialp i la Vall d’Àssua, que havia rebut com a regal de noces. I, durant vint anys, vaig viure i governar tranquil·lament aquestes terres. La majoria dels dies els passava al castell, envoltada pràcticament només per dones.
La pau, però, sembla que no dura per sempre. La matinada del 16 de febrer del 1430, mentre dormia a la meva cambra, situada a dalt de la torre del castell, una serventa em va despertar nerviosa per informar-me que el comte Arnau Roger IV de Pallars, un home jove, impulsiu, amic de grandeses i amb fama de ser violent amb les dones, em volia veure. La seva germana, Blanquina de Pallars, s’havia casat el 1422 amb un dels meus fills, l’hereu de la baronia. Això, però, no li donava cap mena d’autoritat per entrar al castell fent ús de la força. Em vaig cobrir amb una capa i un vel, vaig sortir a la terrassa i vaig veure el comte amb una cinquantena d’homes armats amb ballestes. Malgrat que sabia que l’objectiu era fer-me presonera, vaig rebre el nouvingut amb l’atenció i cortesia que era necessària: “Deus vós do bon jorn. Com sou tan matiner?”. I quan el comte va acusar el meu fill d’haver matat el seu oncle, vaig respondre: “Encara que mon fill hagués mort tota Catalunya, jo, ni mon hòmens, no y merixem mal”.
La serenitat davant la violència
Suposo que Arnau Roger es pensava que mobilitzaria alguns homes armats –cosa que hauria estat inútil– o, tenint en compte la meva condició de dama, ploraria o xisclaria davant la seva amenaça. Però no va passar res de tot això. Quan em va agafar pel braç per tancar-me a una cambra, em vaig escapolir fins a la torre del castell, on vaig quedar confinada.
El castell va quedar en mans d’un petit grup d’homes armats, mentre que el comte i altres membres de la seva formació sotmetien la vila de Rialp, practicaven saquejos i maltractaven la població. En un dels atacs, va morir una dona i una nena. Conscient del mal que pot fer una guerra –ho havia viscut anys abans en pròpia pell– vaig demanar als camperols que no es revoltessin contra el nou senyor, que exercissin una resistència pacífica, però al mateix temps, igual com havia fet jo, que denunciessin la situació a la reina, Maria de Castella, que en aquell moment presidia les Corts a Ulldecona. Apostar per la pau no vol dir acceptar les injustícies.
Guanya la pau i la justícia
La via diplomàtica es va acabar imposant. A mitjan març, gràcies a les cartes enviades a la monarca, Arnau Roger de Pallars va cedir i la guarnició que custodiava Rialp es va fer fonedissa. Ara bé, jo no vaig sortir de la torre fins al 30 de març. Podia semblar un gest de tossuderia, però us asseguro que no.
No vaig travessar la porta de la cambra fins que el governador de Catalunya, en nom de la reina, me’n va donar permís. Em va semblar que era un gest de consideració vers una dona que també exercia dos valors fonamentals: la justícia i l’autoritat. Jo mateixa m’havia guanyat la fidelitat dels camperols de la baronia apostant per una governança basada en el respecte.
Poc després, el jutge va dictar sentència contra el comte de Pallars. Els camperols van ser indemnitzats. Anys després d’aquests fets, vaig decidir anar a viure a Vilanova de l’Aguda, a la Noguera, i quan, després d’una vida de penes i alegries, el Senyor se’m va emportar, vaig ser enterrada a l’església de Santa Maria de les Omedes.
