El 1982, una nena nord-americana de deu anys, la Samantha Smith, va escriure una carta per demanar la pau al president soviètic, que la va convidar a visitar el seu país.
Quan era una nena, de fet, no vaig ser mai adulta —però això ja us ho explicaré més endavant—, em vaig fer famosa. No us penseu pas que fos una nena prodigi: ni cantava, ni ballava, ni tocava cap instrument de forma excepcional. Només vaig escriure una carta. Sí, una simple carta.
Tenia deu anys. Havia nascut el 1972, a Houlton, una petita ciutat de l’estat de Maine, als Estats Units. El meu pare es deia Arthur i era professor de literatura a la universitat, i la mare, Jane i era assistenta social; ajudava la gent que ho necessitava. En els sopars sempre explicaven que, amb només cinc anys, havia escrit una carta a la reina Elisabet II d’Anglaterra per dir-li que era molt simpàtica. Tot familiar o amic havia sentit un dia o altre aquesta història.
El 1980, ens vam mudar a Manchester, dins el mateix estat, i em van matricular a l’escola elemental d’aquesta ciutat. Va ser a cinquè de primària quan em vaig començar a interessar per les notícies, pel que passava arreu. Des de feia anys, segons m’havia explicat la mare, el món estava dividit en dues parts: un bloc comunista, liderat per la Unió Soviètica, i un bloc capitalista, liderat pels Estats Units.
El novembre del 1982, a la portada de la revista Time, hi vaig veure dos homes. Un darrere de l’altre. El de més endavant portava ulleres, una americana blava i una corbata vermella. “Després de Brežnev, Andropov agafa el comandament”, deia el titular. Li vaig preguntar a la mare qui era aquell home. “El nou màxim dirigent de la Unió Soviètica”, em va respondre. A tots els diaris i revistes es deia que era un home dolent, però a mi no em semblava pas que fes cara de mala persona.
Alta tensió
L’empipament entre els dos països havia de ser gran si tenim en compte la cara de preocupació amb què els pares cada vespre miraven les notícies. Segons m’havien intentat explicar, el nostre president, Ronald Reagan, havia deixat de banda la política de la coexistència pacífica i tenia míssils a punt per disparar si la situació es complicava. Per la seva banda, l’URSS s’havia involucrat durant més de tres anys en la guerra de l’Afganistan —un país que vaig haver de buscar a l’atles de l’escola— i això també havia contribuït a elevar la tensió entre les dues superpotències.
La veritat és que no ho entenia gaire. Aleshores, li vaig preguntar a la mare: “Si la gent li té tanta por, per què algú no escriu una carta al líder rus preguntant-li si vol o no fer la guerra?”. No em semblava pas tan complicat. “I per què no ho fas tu?”, em va respondre. Poc dies després, la carta ja era a dins d’un sobre en direcció a Moscou:
Benvolgut Sr. Andropov:
Em dic Samantha Smith. Tinc deu anys. Enhorabona per la feina nova. Em preocupa la possibilitat que Rússia i els Estats Units facin una guerra nuclear. Votarà per la guerra o no? Si no, si us plau, expliqui’m com ajudarà a evitar una guerra. Aquesta pregunta no l’ha de respondre, però m’agradaria saber per què volen conquerir el món o almenys el nostre país. Déu va fer el món perquè visquéssim junts en pau i no per lluitar.
Atentament,
Samantha Smith
Sis mesos més tard (sorpresa!), vaig rebre la resposta. Els pares no s’ho creien. En el seu escrit, el president rus m’explicava que tenia armes nuclears, però que no tenia intenció de fer-les servir, recordava com n’havia estat, de terrible, la Segona Guerra Mundial i em convidava a conèixer el seu país per demostrar-me que el poble rus volia la pau. El 2 de juliol del 1983, acompanyada dels meus pares, vaig volar fins a la Unió Soviètica. Vam visitar Moscou i Leningrad —amb el senyor Andropov hi vaig parlar per telèfon perquè aquells dies estava malalt— i també vaig anar a un centre de formació on hi havia molts nens de la meva edat. Vam nedar, vam parlar i em van ensenyar algunes cançons. Cada dia, en un diari, escrivia tot el que em cridava l’atenció. Anys més tard, una editorial va decidir publicar-lo.
La reacció
Quan vaig tornar a Maine, em va rebre com una heroïna. Molts periodistes de ràdios i televisions van trucar a casa perquè volien saber com havia anat el viatge. Quan em preguntaven pels soviètics que havia conegut, jo sempre els deia el mateix: “Són iguals que nosaltres”. A alguns, aquesta resposta els feia gràcia, a d’altres els canviava l’expressió de la cara. Creien que era una infiltrada o una eina de propaganda comunista, però jo només havia escrit una carta.
En pocs mesos em va canviar la vida: vaig passar de ser una nena inquieta que anava a escola a una persona coneguda a tot el món. Dos anys més tard, em van convidar a presentar un especial Disney sobre política, en el qual havia d’entrevistar els candidats a la presidència dels Estats Units. També vaig viatjar al Japó, on vaig conèixer el primer ministre Yasuhiro Nakasone i vaig participar en el Simposi Internacional de la Joventut a Kobe, on vaig proposar que els mandataris soviètics i nord-americans intercanviessin les netes dues vegades a l’any. Quin president llançaria una bomba a un país sabent que podia ferir una neta seva?
No sé què hauria estat de la meva vida si aquell 25 d’agost del 1985 el pare i jo no haguéssim pujat a l’avió de la companyia Bar Harbor Airlines. I no ho sabré mai. Ara només recordo les ganes que tenia de tornar a casa. Plovia i era fosc. Faltava poc per l’aterratge quan… l’impacte va ser ràpid i brutal. A més de jo, set persones més, entre les quals hi havia el pare, vam morir en aquell accident; perquè va ser un accident. Les investigacions posteriors van descartar qualsevol complot de la CIA ni del KGB.
Milers de persones van assistir al funeral; cap representant del govern dels Estats Units però sí que hi va venir Vladímir Kulagin, l’ambaixador soviètic als EUA, i la mare va rebre una nota de condol de Mikhaïl Gorbatxov, secretari general de l’URSS. No vaig aconseguir la pau, però, avui, tant al meu país com a Rússia, hi ha monuments que m’homenatgen. Però, sobretot, ens recorden que, abans i ara, tots som iguals.
