Què passa quan un fill no se sent estimat pel seu pare? “Havia arribat al món i ara calia fer-se càrrec de mi”, diu un fill no desitjat, tema que analitza aquest article.
Havia tornat a Barcelona després d’anys i vaig indagar sobre el seu estat:
– Han estat quaranta anys a la recerca de quelcom desconegut. Tenia indicis que existia, però no tenia forma d’arribar-hi.
– Com sabies que existia?
– Perquè hi ha interferències en la vida quotidiana que t’impedeixen viure en pau.
– …on vas haver d’anar a buscar?
– Vaig retrocedir fins la infància. Vaig descobrir l’escena repetida durant llargs mesos. Tenia terror. Les pors que sorgeixen des de dins d’un infant de tres i quatre anys…
– Algú t’ajudava a suportar les pors..
– No, ningú no venia. La por es va quedar dins meu. Després de molts nits cridant de terror ja s’havia imprès el motllo que m’acompanyaria al llarg de tota la vida: no pots confiar en ningú.
– Es tracta d’una recerca intel·lectual?
– No. Es tracta de reconstruir el dolor originari, que portes dins i que no saps d’on surt. Un dolor que no té nom, un dolor que s’incorpora a la teva vida…
-… però si el tens tant clar, no deu ser difícil entendre’l…
– T’equivoques. L’endemà d’aquestes nits de terror, em llevava. Aleshores no estava permès de queixar-te, perquè tota queixa era interpretada com un “no ens estimes”. I aquest sentiment de culpabilitat era una veritable llosa.
– “Si fas això és que no ens estimes!” o encara pitjor: “Si fas això, no t’estimo!”. L’amor vinculat a condicionar comportaments. D’aquesta manera, el que jo sentia va anar amagant-se… fins desaparèixer. No sabia qui era, vaig aprendre a fer les coses “per què m’estimessin” i perquè tinguessin constància que “els estimava!”.
El seu rostre estava seré. Però aquesta serenor era el resultat d’emergir d’un veritable camp de batalla, d’una lluita interior. Estava en un terreny sagrat i havia d’anar descalç, perquè la intimitat que s’obria el meu davant era la intimitat d’algú que ha patit, i que ha estimat.
– El meu pare em va dir: “Has d’estar content… ho faig per a tu. És un esforç que fem per a tu!”. De ben petit, la responsabilitat vaig haver de sentir que s’esforçaven per a mi, mostrant-me la càrrega que jo representava pel meu pare. Mica en mica vaig entendre que jo no tenia dret a res. Jo havia arribat al món, i ell s’esforçaria tant com fos. Però jo no li feia cap mena d’il·lusió. Era una càrrega per a ell. Una dura càrrega que implicava esforç. Al fet de no tenir ningú que vingués a fer-me una abraçada calia sumar-li ara que havia d’estar agraït per estar viu. Jo no havia estat un fill esperat. Havia arribat al món i ara calia fer-se càrrec de mi. I ho feien de la millor manera possible, però sense cap mena d’il·lusió.
– Tenies altres germans?
– Tenia més germans. Però el meu pare només reaccionava davant d’un d’ells. Se’l veia content quan ell hi era i els altres ho captàvem. Llavors, els meus pares ho van formular amb paraules: la resta de fills té gelos. Fins que, cinquanta anys més tard, vaig descobrir que això era una barbaritat. Això no era gelosia: era reivindicar el més bàsic, allò que no hagués creat problemes a la resta de la vida: haver estat un fill desitjat.
– Haver estat un fill esperat, sí. No és només un fet del moment puntual, és un fet amb conseqüències per a la resta dels sers que arriben a la vida.
