La llei franquista de successió del cap de l’Estat (1947) va imposar la monarquia com a forma d’estat i, conseqüentment, el 1969, el dictador va designar Juan Carlos de Borbó com el seu successor amb la missió de preservar els principis fonamentals del Moviment Nacional.
La bandera roja y gualda, imposada pels militars rebels després d’un cop d’estat contra la legalitat republicana, de tres anys de guerra i quatre dècades de dictadura, va ser maquillada per la democràcia amb la substitució de l’àguila de Sant Joan per l’escut espanyol amb la corona borbònica.
El Tribunal d’Ordre Públic (TOP), radicat al convent de les Saleses de Madrid, hereu del Tribunal de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, va ser finalment rebatejat com a Audiència Nacional. D’aquesta manera, en els anys subsegüents i fins al dia d’avui, s’ha seguit administrant xarop de bastó als desafectes i heretges envers la idea de l’Espanya unitària i elitista forjada per la dictadura.
Simptomàticament, el 2008, quan des de l’Audiència Nacional el jutge Baltasar Garzón va gosar instruir una causa per investigar els desapareguts i els crims contra la humanitat comesos per la dictadura franquista, la resposta de l’statu quo va ser defenestrar-lo. Si bé els crims comesos pel franquisme han estat llargament condemnats per la comunitat internacional, la realitat és que continuen sense estar penats i esclarits judicialment per l’Estat espanyol.
Silenci institucional
Els cadàvers dels més febles encara són un tabú. El silenci ha estat i continua sent el fonament d’un estat que, per més democràtic que es reivindiqui, no ha deixat mai de trepitjar els més febles i de negar la diversitat per continuar alimentant una estructura que només beneficia els més poderosos. Som davant d’un estat del benestar insuficient i d’una democràcia incompleta; som davant d’un binomi ben descrit per Vicenç Navarro, davant del qual la memòria democràtica, republicana i antifeixista és una nosa que el poder judicial, profundament amerat de la ideologia nacionalista espanyola, ja s’encarrega d’arraconar cada cop que algú gosa impugnar el relat oficial.
Quan Gabriel Le Senne, president del Parlament balear va estripar públicament una foto d’Aurora Picornell, no només va menysprear les víctimes de la repressió franquista sinó que va voler rematar simbòlicament les idees que defensava aquesta jove modista i comunista mallorquina. Convé recordar que els arqueòlegs del Pla de Fosses balear, impulsat per l’últim govern progressista illenc, van recuperar el seu cos en una fossa del cementiri de Son Coletes de Manacor juntament amb la seva ploma, la mateixa amb què va escriure: “I les idees. Amb quines bales matareu les idees?”.
L’oblit de les víctimes
Comptat i debatut, tant les lleis de memòria espanyoles de 2007 i 2022, com els diferents marcs normatius autonòmics que s’han desplegat en aquest àmbit, no deixen de ser instruments polítics pal·liatius davant la impossibilitat de procedir per conducte judicial i, per tant, de fer imperar la justícia. Els reconeixements morals a les víctimes, la ressignificació dels vestigis de la dictadura franquista, la recerca dels desapareguts i les exhumacions de les fosses sempre seran actuacions precàries i insuficients perquè es plantegen com a part d’una narrativa d’un estat democràtic que ja va néixer coix. La memòria democràtica s’ha desplegat a mitges, basant-se en la bona voluntat i en el caràcter inalterable dels consensos que van conduir a l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978. El resultat ha estat molt revelador: s’han postergat els principis de la justícia universal i s’ha mantingut la impunitat i la immunitat dels botxins.
Ara bé, davant la incompareixença i el partidisme de l’aparell judicial, les lleis de memòria són un instrument necessari perquè actua com a fre democràtic davant l’avenç del feixisme i perquè, si més no, posen damunt de la taula la violència secular que hem hagut de suportar. Són una eina de mínims per crear consciència crítica i per plantejar preguntes incòmodes i imprescindibles per sanar el mal ocasionat: Qui els va matar? Per què els van matar? On els van enterrar? El dret a la veritat, el dret a la justícia i a la reparació ens concerneixen a tots, no només als familiars directament afectats per la pèrdua d’un ésser estimat. Cap societat pot redreçar-se si no és capaç de superar el dolor i el trauma de la violència. Durant anys, la democràcia espanyola ha fet la viu-viu amb la memòria, perquè hom va avantposar, per conveniència política o per pressions dels poders fàctics, el “pacte de la Transició”, basat en l’oblit i el menysteniment de les víctimes.
Fem memòria entre tots
La incomoditat que genera la memòria democràtica la trobem vivament expressada en les actuacions dels governs de les dretes espanyolistes com ara el de José Luis Martínez-Almeida, alcalde de Madrid, que es va atrevir a esborrar els noms de les persones afusellades per la Dictadura que hi havia inscrits en el monument memorial del cementiri de l’Almudena. Però aquesta incomoditat no és exclusiva dels sospitosos habituals, només cal veure les resistències del govern municipal de Tortosa envers el desmantellament del monument d’enaltiment franquista que encara senyoreja al bell mig del riu Ebre per a escarni dels vençuts. O, més recentment, les lamentables declaracions d’Alberto Alonso, director de Gogora, l’Institut de la Memòria, la Convivència i els Drets Humans del País Basc, en relació amb els lluitadors per la llibertat Txiki i Otaegi, afusellats enguany farà cinquanta anys pel franquisme.
Aquesta incomoditat no és únicament atribuïble a la frivolitat dels representants polítics; de fet tots en som en certa manera responsables. No pot ser que els temaris d’història a secundària i batxillerat continuïn passant de puntetes a l’hora d’abordar els fets històrics més determinants de la nostra història contemporània. No pot ser que el gruix de la població només visiti camps de concentració, memorials i cementiris quan fa turisme a l’estranger (Alemanya, França o Anglaterra…) i, en canvi, no hagi trepitjat en sa vida el Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de Barcelona o que desconegui quins espais de memòria hi ha al seu municipi.
Necessitem una memòria fonamentada en el coneixement històric i en la pluralitat de vivències, que tingui en compte totes les lluites i els col·lectius implicats. Ara bé, aquests requisits topen, massa sovint i com ja hem vist, amb la immediatesa, la simplicitat i el maniqueisme polític.
Una consciència democràtica col·lectiva
En aquest sentit, el repte és majúscul, atès que la història no és innòcua. Per tant, el silenci no pot ser substituït per la desinformació interessada o la manipulació dels fets històrics. No és casual que més d’una quarta part dels joves, sobretot homes, donin suport als postulats revisionistes i neofranquistes de la ultradreta. En aquest sentit, les polítiques de memòria haurien d’anar acompanyades del rigor històric perquè són, indiscutiblement, el millor instrument que tenim a l’abast per combatre la involució en els valors i consensos democràtics de mínims que fins ara crèiem que estaven consolidats.
Més enllà de les exhumacions de fosses i les mesures de reparació institucional (actes, ofrenes, diplomes i plaques), cal preguntar-se com podem donar sentit a la reivindicació de la memòria si bona part de la gent jove ja no té cap vincle familiar directe relacionat amb el període de la Guerra Civil i la dictadura franquista? Quina utilitat pot tenir la memòria democràtica en la societat catalana del segle XXI? En quins àmbits cal esmerçar els recursos perquè les polítiques de memòria siguin realment efectives, transcendeixin les vivències particulars i contribueixin a crear una consciència democràtica col·lectiva i compartida en relació amb la justícia i la veritat?
Juli Cuéllar Gisbert és historiador
