Les raons objectivables davant les fronteres han de fonamentar un criteri i una decisió que és emocional.
Des del segle de les llums ençà la idea de frontera –l’exclusió de qui en queda fora– no té un suport teòric dens. Kant afirma la majoria d’edat humana i la raó crítica i, en La pau perpétua proposa un govern mundial cosmopolita que impossibiliti la guerra; l’imperatiu categòric moral fa de l’humà la finalitat suprema i fonamenta el que avui són els drets humans. Les declaracions d’independència nordamericana, i la francesa dels drets dels homes i dels ciutadans, ho van concretant. Des de la ciència, Darwin mostra la continuïtat evolutiva del comportament animal i la moral humana; l’etnografia descriu com reconeixem drets i valor als membres del grup propi, però els neguem als «altres» (objectes d’esclavisme, genocidi, guerra, colonialisme, o exclusió). Com pirates o mafiosos: respecte al propi grup i espoliació de «l’altre»; som mamífers superiors.
L’atot dels drets humans és reconèixer a tothom la qualitat de persona i universalitzar el propi grup, sense excepcions. L’Estat modern és una institució amb obligacions envers els seus ciutadans (obligacions del tot vitals, com s’evidencia en aquells països en què l’Estat fa fallida), però aquestes obligacions no anul·len el deure de respectar els drets humans dels no-ciutadans: L’Estat és una ‘organització-club privat’? La pensadora Seyla Benhabib, a Prendre la paraula. Ciutadania, assenyala que el sistema de la Pau de Westfàlia (1648) encara s’arrosega. L’esquerra marxista i anarquista hi oposà un internacionalisme teòric i la filosofia política i moral d’avui –utilitarisme, intuïcionisme, liberalisme, igualitarisme, llibertarisme– té un argumentari clar contra fronteres i per la lliure circulació de persones; el pensador Michael Huemer, ho sintetitza pla bé a Is There a Right to Immigrate?.
Aleshores, on rau el perquè de tota frontera? Pascal deia que “el cor té raons/motius que la intel·ligència no coneix”. Interessos i egoismes vestits amb justificacions? Un peix que es mossega la cua: els «altres» mai voten i el partits polítics que volen poder à la Machiavel estan captius d’uns clients-ciutadans a qui ja els estan bé els tòpics? Els estudis mostren que l’immigrant dóna econòmicament més del que rep, però no hi ha raons, sinó emocions primàries: “no són dels nostres”?
