Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

“Els nens i nenes conflictius”, per Jordi Alcàsser


L’altre dia em van explicar un problema. El cas és que un nen es portava malament a classe. Però es portava molt malament, no atenia a la mestra, no aprenia les lliçons. Em varen explicar que contestava malament i que sovint jugava sol. Els altres nens i nenes no el volien gaire a prop perquè era conflictiu. Algú també em va explicar que amb el temps va anar agafant agror al caràcter, una defensa per tot i amb tothom.

Pel que em varen explicar els pares estaven preocupats per la situació i atabalats per les reunions amb la tutora i el director de l’escola. Aquest cas és un cas que es repeteix a moltes escoles. Sé que és un tema delicat i que neguiteja. També que aquest tipus de problema es sol encaminar a través d’allò que se’n diu protocol, paraula d’origen grec que podem separar per protos, el primer, i kollea, cola. A mi aquest significat em remet a una espècie de massa, com si allò que li passa a aquest nen/a es solucionés sumant-los amb la massa.

Els que ens dediquem a la psicoanàlisi, ja fa temps que proposem treure i no afegir. Treure’n un saber a partir de la pregunta, de les preguntes. Què passa? Què li passa a aquell nen o nena? I sobretot preguntar-li a ell/a. Endinsar-nos al món de les paraules que envolten a l’alumne de l’escola, al fill d’uns pares, al net d’uns avis amb una història, la seva. També ciutadà i subjecte amb unes característiques pròpies i úniques.

Tendim a carregar de solucions iguals per molts a qui té la pròpia solució. Doncs, sí, l’altre dia vaig veure un nen amb problemes que corria avall o amunt de l’escola com fugint-ne, perquè no entenia bé el que li passava, però era conscient que provocava molts problemes. Estava enrabiat amb el món i en comptes de preguntar-li algú, perquè, li donaven solucions foranes a un problema que no sabia.

Ens agrada parar amb els nens, provar d’escoltar-los en silenci i atentament, A poc a poc entrar al seu món amb fermesa i valentia, esser d’alguna manera algú valent per ell/a per despertar-los la pròpia valentia. Perquè sovint allò que els passa té molt a veure amb ells i gens a veure amb ells a la vegada. La nostra feina és anar apropantlos a si mateixos. Estan tan implicats que ni se’n donen compte, no els donem més confusió.

Jordi Alcàsser és psicoanalista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *