Durant el genocidi d’aquest país africà, moment en què els hutus van assassinar més de vuit-cents mil tutsis, els musulmans ruandesos van condemnar la violència, van protegir ciutadans perseguits i van apostar per la reconciliació.
Durant la primavera del 1994, en un període d’escassos cent dies, vuit-cents mil tutsis de Ruanda van morir assassinats en mans de la comunitat hutu. El conflicte, però, venia de lluny. Els tutsis, que històricament havien rebut el suport de l’administració belga, actuaven com a éssers racialment superiors. Després de la independència del 1962, un govern de majoria hutu tampoc no va contribuir a unir la població. Fins que, en el transcurs dels anys noranta, els radicals hutus, per por que els tutsis continuessin marginant políticament i econòmicament els hutus, van decidir apostar per les armes i l’extermini.
El genocidi es va produir amb el suport de l’Església catòlica, majoritària entre les dues comunitats enfrontades –el 2016 els bisbes ruandesos van demanar perdó per aquest fet–, i davant del silenci de la comunitat internacional. Les morts massives no van acabar fins a la victòria del Front Patriòtic Ruandès (FPR), format per tutsis. Trenta anys després, i malgrat apostar políticament per la “ruandalitat”, les ferides encara no han acabat de cicatritzar. Però, en aquest context tan complicat, una comunitat sempre ha apostat i ha treballat per la pau: els musulmans ruandesos.
Només ells no van participar en la matança. En ple genocidi, van condemnar la violència per ser contrària a l’Alcorà i a les escoles musulmanes van crear programes per sensibilitzar i immunitzar nens i joves contra la propaganda governamental que promovia la persecució contra els tutsis. També van ajudar els refugiats –sense importar la seva religió ni ètnia– a salvar-se dels esquadrons de la mort, els van amagar, els van donar aliments i els van protegir. I per fer-ho van pagar sovint amb la pròpia vida.
Després de la guerra la comunitat musulmana ha tingut fins i tot un paper integral en el procés de reconciliació posterior al genocidi. Així, la Interfaith Commission for Re-integration of Rwanda està encapçalada per un arquebisbe anglicà i un representant de confessió musulmana. I, per tot això i per la decepció dels cristians, en aquest moment a Ruanda, la comunitat musulmana és la que creix. Avui en dia representa el 14 per cent de la població (8,2 milions de ruandesos), el doble que abans del genocidi.
Trenta anys després
Les ferides d’un genocidi no són gens fàcils de tancar. La tragèdia ruandesa va provocar un desplaçament poblacional inicial d’1,7 milions d’hutus que temien represàlies, va deixar quatre-centes mil vídues, cinc-cents mil orfes i cent trenta mil empresonats acusats de cometre actes de genocidi. I, en aquest context, les mesquites musulmanes representen encara avui un dels pocs espais on es pot practicar una autèntica reconciliació entre hutus i tutsis.
