Espanya lidera el consum mundial de benzodiazepines, medicaments considerats els germans petits dels opioides. Aquests engloben els ansiolítics, els hipnòtics i els sedants com el diazepam o el lorazepam. Segons un estudi, l’any 2020 se’n van consumir gairebé 120 dosis diàries per cada mil habitants. Què suposa per a la nostra qualitat de vida que pal·liem els nostres malestars a base de medicaments? David Pere Martínez Oró és doctor en Psicologia Social i coordinador de la Unitat de Polítiques de Drogues de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Com hem de valorar que el 2020 Espanya fos el líder mundial en consum de benzodiazepines?
Amb prudència i preocupació, però sense alarma. Aquesta dada és un bon indicador del benestar i de la qualitat de vida. Demostra que a Espanya existeix facilitat d’accés als medicaments i un bon sistema per oferir els pal·liatius necessaris per reduir aquests malestars emocionals o problemes de salut mental. Ara bé, tenim un excés d’ús de benzodiazepines i antidepressius? Establir això i discernir correctament on hi ha un abús, una solució fàcil o un ús justificat de medicaments, és més complicat. Pot ser que hi hagi hagut un abús en alguns casos, però no podem obviar que hi ha un deu per cent de la població que viu en condicions d’extrema vulnerabilitat social.
I quines conseqüències tenen aquestes situacions de vulnerabilitat?
Doncs que hi hagi moltes persones que apareguin a la consulta del metge dient: “No puc dormir”. Davant d’això, els responsables de Salut que estan a primera línia no tenen altres eines que usar aquests medicaments. I, segurament, aquesta no és la solució, sinó els diners que necessiten per arribar a finals de mes, ja que allò que realment els angoixa és la seva condició social, la qual cosa els genera uns desajustos emocionals de conseqüències molt grans. Aquests medicaments actuen com a mitigadors, però els problemes que tenen són estructurals, relacionals, d’inserció i manteniment de la vida laboral. Els fàrmacs són l’única eina d’actuació immediata. Hi ha altres solucions, sí. No obstant això, són respostes estructurals i polítiques a llarg termini.
Una alternativa podria ser una xarxa de psicòlegs públics més forta?
Totalment. Els psicòlegs i els processos psicoterapèutics poden ajudar, però també és cert que hi ha persones que, atenent els seus problemes, el que necessiten és un sindicat, ja que el gran gruix són per problemes estructurals de difícil solució sigui via mèdica o psicològica. L’única solució que tenen és per via política.
Quina influència ha tingut la pandèmia en aquesta situació?
La pandèmia ha estat la cirereta del pastís. Ara hem de tenir en compte el que comenta el filòsof alemany d’origen coreà, Byung-Chul Han. Aquest autor parla del “sistema del cansament” i diu que un dels principals problemes és l’autoexplotació. Metafòricament, l’autor ens ve a dir que treballem per comprar una televisió més gran, però mai tenim temps de mirar-lo. D’aquesta manera, estem immersos en un procés continu de no saber dir “no” i de veure-ho tot com a oportunitats. Però tot això no és més que el discurs neoliberal i la necessitat d’innovar. No pot ser que per tirar endavant haguem de dependre de fàrmacs. La gasolina de la nostra ànima hauria de ser un oci de qualitat, parlar amb els amics, passejar o, senzillament, descansar.
L’informe també diu que a Alemanya només es consumeixen 0,04 dosis diàries. És un fenomen cultural receptar aquest tipus de medicaments?
A Alemanya es justifica perquè allà només treballen entre 30 i 35 hores setmanals. En canvi, aquí hem normalitzat haver d’estar connectats contínuament, fins i tot, durant els caps de setmana. Això a països com Alemanya i als Països Baixos, no passa ja que quan treballen ho fan d’una manera molt eficient i, conseqüentment, la seva salut emocional és molt més bona.
I doncs, en el cas d’Espanya, estem sobremedicats?
No ho crec. Vull pensar que la immensa majoria de les persones que utilitzen aquest tipus de fàrmacs és perquè ho necessita. En primer lloc, perquè han de mantenir el “jo social” que ha d’estar pendent de tot i disponible en tot moment i, en segon lloc, per temes econòmics i laborals, encara que, com he comentat, els medicaments no són la solució més eficaç a llarg termini ni la més eficient, però sí que és el que es necessita. Tot això, només ho canviarem si fem un canvi cultural en l’àmbit laboral i establim un oci de qualitat.
De fet, tots aquests medicaments necessiten una recepta mèdica. Quina responsabilitat tenen els metges?
Tant el Ministeri de Sanitat com el Departament de Salut i també el Col·legi Oficial de Metges han fet molt èmfasi en fer una prescripció sensata. Criminalitzar als metges és totalment exagerat i, sobretot, molt injust. Una recepta no es dona a la babalà, sinó que gairebé totes les persones del món de la medicina fan un ús molt just i molt acurat d’aquests fàrmacs i només els utilitzen en casos justificats. Què hi ha massa casos? Sí, però això ja és un problema estructural, no del metge.
Quina influència tenen les farmacèutiques en la medicació de la població?
La indústria farmacèutica té els seus propis interessos, com qualsevol altra indústria. Cadascú escombra cap a casa seva. Ara bé, la pressió que pot fer la indústria a la medicina pública cada vegada és inferior. Al cap i a la fi, el que aprofita és el model social que tenim. El problema de fons no és que tinguem una indústria concreta, sinó que el sistema capitalista està pensat per obtenir el màxim benefici.
Ens agradi o no, aquests medicaments ajuden en el dia a dia de moltes persones.
Totalment. Si de sobte retiréssim totes les benzodiazepines del mercat tindrem un exèrcit de zombis caminant pels carrers dels pobles i ciutats. Així que sort en tenim, sí. És un escenari conjuntural que possibilita un consens, ja que hi ha moltes persones que viuen en una situació molt dura i molt angoixant. De fet, un dels elements més definitoris dels nostres temps és que l’única certesa és que viurem amb la incertesa. I això hi ha qui l’afecta més i qui l’afecta menys.
