Arran dels atemptats a París, una onada d’indignació va recórrer les societats occidentals i especialment les redaccions dels mitjans de comunicació: l’homicidi dels principals dibuixants de Charlie Hebdo per part de dos militants islamistes va generar una reacció en cadena afirmant amb vehemència la llibertat d’expressió, un principi fonamental de les democràcies occidentals i un valor especialment sagrat a França. Com a publicació ens afegim a aquesta posició inicial perquè els principis humanístics bàsics ens confirmen allò que el sentit comú ja ha apuntat des que l’home té ús de raó: el valor de la vida està per sobre de qualsevol altre.
Unes setmanes després d’aquells fets, encara sota l’impacte però amb un cert temps per haver començat a digerir el que ha passat, s’obren visions més assossegades sobre els possibles límits d’aquesta llibertat d’expressió, matisant per tant la posició inicial d’obviar qualsevol reflexió sobre el tema. Debats sobre fins on podem arribar amb la crítica i la sàtira i si, almenys, és necessari obrir un debat sobre la qüestió, encara que sigui per arribar al mateix lloc on érem. Nosaltres, francament, creiem que sí: els arbres no ens han d’impedir veure el bosc.
En aquest número a través d’una entrevista a Josep Maria Carbonell i també al Valors a l’Alça que Valors produeix per a La Xarxa de Comunicació Local –en aquest cas a partir d’una conversa amb Rafael Jorba–, es posa en crisi una idea molt absolutitzant de la llibertat d’expressió per la qual aquest valor seria infranquejable en una democràcia occidental. Els dos especialistes en comunicació –un com a degà de la Facultat de Comunicació Blanquerna URL i l’altre com a periodista en actiu i excorresponsal a París– reflexionen sobre la necessitat de ponderar bé l’ús d’aquest dret per tal que un sobreús d’aquest valor pugui provocar danys pitjors dels que pretén subsanar la crítica.
La saviesa popular, respecte les actituds que cal tenir a la vida, sempre ha fet un cant a la moderació i a la prevalença d’una cert equilibri alhora de viure’ls: en aquest sentit, matisant la intenció que potser el lector es pugui endur cada mes de les nostres portades, hem d’entendre la crida a un valor determinat –la integritat, aquest mes– com un “horitzó de referència”, com diu Frances Torralba. Una fita, una guia, un referent, com afirma també l’entrevistat de portada del número, Xavier Antich. És impossible aconseguir la perfecció però és del tot legítim aspirar-hi o almenys a ostentar una certa coherència personal.
Els límits de la llibertat d’expressió
