La tendència política entre els joves no és uniforme, hi ha una diferència destacable segons el gènere. Elles cada cop són més d’esquerres, ells cada cop més de dretes. Quin és el motiu de tot plegat?
Fa uns quants anys que s’acumulen les evidències. Repassem-les. El 2023, la professora del King’s College, Alice Evans, experta en desigualtats de gènere va començar a avisar que emergia a les enquestes un patró que fins llavors no havia detectat. Fins aleshores era més probable que els homes votessin l’extrema dreta (amb algunes excepcions), però encara més que ho fessin els homes joves. “Hi pot haver una nova competició de sexes”, va suggerir aleshores en una de les edicions del seu famós pòdcast Rocking our priors. El gener del 2024 la teoria es va fer viral arran d’un article publicat pel periodista de dades John Burn-Murdoch al Financial Times: segons s’hi podia veure, la diferència ideològica entre homes i dones joves havia crescut de forma important en els últims anys a gairebé tot arreu.
Anar cap enrere
Catalunya no s’ha escapat d’aquest patró global. Segons dades del Centre d’Estudis d’Opinió de mitjan 2024, molts homes i dones joves se situen en mons actitudinals separats. De fet, els homes joves mostren característiques més de dretes que les cohorts d’edat més gran, fins ara les més conservadores. Les enquestes d’àmbit europeu ens diuen que el 25 per cent dels joves podria votar un partit populista d’extrema dreta radical, un percentatge que per a les dones joves és inferior al 14 per cent (molt més baix que en les dones d’altres grups d’edat). Una divergència que es detecta en molts altres àmbits, des d’una predisposició antidemocràtica més elevada fins a les orientacions sexuals.
Un estudi acabat de fer per investigadores de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), es revela que més d’una quarta part de les dones catalanes de la generació Z (nascudes després del 2000) s’identifiquen com a no heterosexuals (un 10 per cent entre els homes de la mateixa edat).
La recerca feta fins ara ens indica que aquesta divergència ve d’una barreja d’explicacions estructurals i contextuals. D’una banda, no només el consum d’informació d’ells és molt diferent (més YouTube i Tiktok) del d’elles (més Instagram), sinó que ho és també la situació socioeconòmica i laboral. Les dones joves pugen amb un nivell educatiu més elevat i unes perspectives laborals més optimistes, un patró que també ha acabat afectant que a algunes els costi més trobar parella. De l’altra, les polítiques de gènere desenvolupades arreu, així com el seu ús (polític) per part d’un sector ideològic concret, han generat una reacció contrària dels ‘perdedors’ del nou ordre —o de la percepció que en seran els perdedors, que és una cosa ben diferent.
Tot i que allò que s’aprèn en l’adolescència és sovint una motxilla que carreguem al llarg de la vida, la preocupació que s’ha estès entre alguns sectors de la població sovint sembla que no té fonament empíric. Tot i un marcat to a la dreta, els que s’identifiquen d’extrema dreta no ho fan de forma consistent i en tots els valors que s’associen a aquesta ideologia. Una bona part dels joves s’ha tornat més moderat, però no necessàriament abraça l’extrema dreta. Així mateix, bona part dels homes joves segueixen el patró que ha caracteritzat (mal que ens pesi) la joventut: la indiferència política o la manca de coneixement dels temes públics. Aquest tema, però, ja són figues d’un altre paner.
