L’any 1890, l’industrial tèxtil Eusebi Güell, un dels més prolífers de Barcelona, va decidir traslladar la fàbrica de teixits de cotó “El Vapor Vell” del barri de Sants a la finca agrícola que el seu pare, l’indià Joan Güell, havia adquirit trenta anys abans al terme municipal de Santa Coloma de Cervelló, a la finca anomenada Can Soler de la Torre. A finals del segle XIX, coneguda pel sobrenom de “la rosa de foc”, la capital catalana era un nucli d’anarquistes i un escenari constant de conflictes socials que els empresaris intentaven esquivar fos com fos.
Com totes les colònies industrials d’aquella època la Güell es va plantejar com si fos un nucli urbà amb personalitat pròpia. L’amo de la fàbrica exercia el control, el director de la fàbrica era la primera autoritat, tenia les funcions de batlle i jutge de pau, i el capellà tenia es competències educatives, morals i religioses. Els treballadors vivien en el mateix recinte, en cases construïdes per l’empresari. La seva vida econòmica i social, jerarquitzada segons els càrrecs de producció de la fàbrica, girava entorn d’aquesta. La vida d’un treballador es reduïda a la colònia i això feia que molts obrers s’aparellessin entre ells, generant futurs treballadors.
La única diferència d’aquesta colònia respecte altres, era el paper de mecenes cultural que jugava el senyor Güell. En aquest cas, el propietari va procurar algunes millores socials per als treballadors, va fer construir equipaments culturals i religiosos i va incorporar el corrent modernista a les noves construccions. En aquest espai avui s’hi pot visitar la cripta dissenyada per Antoni Gaudí. Aleshores, encara que el nom Güell com a gran prohom de la ciutat també tenia un gran pes, els mitjans de comunicació, la qualificaven de “colonia modelo”.
Dia de tragèdia
Però fins i tot a les fàbriques exemplars passen desgràcies. El protagonista d’aquesta història es deia Josep, concretament Josep Caparrós i tenia 11 anys. A inicis del segle XX, a les colònies industrials i a totes les fàbriques del país el treball infantil era habitual. La jornada laboral era d’entre dotze i catorze hores diàries i els sous eren baixos. Els homes feien les feines de major esforç físic, les dones les feines manuals i els nens, que començaven a treballar als set anys, feien les més ingrates i perilloses. El sou dels infantils eren més aviat simbòlics però representaven un complement per a les famílies. La tragèdia va esdevenir el dijous 23 de febrer de 1905, un dia qualsevol. Segons els mitjans de comunicació de l’època, el nen de no feia el ximple, va ser un “un desgraciado accidente fortuito, imposible de prever”.
De cop, el noi dels Caparrós va caure dins d’un tanc de tint bullint i va patir greus cremades a bona part del cos, especialment les cames. De seguida tots els companys es van mobilitzar per traslladar-lo a la infermeria de la colònia, però els dies passaven i les nafres no cicatritzaven. Els teixits de les cames no adquirien elasticitat. Al final, van prendre la decisió de traslladar el malalt a l’Hospital del Sagrat Cor de Barcelona i el noi va quedar a càrrec del doctor Cardenal.
Després d’analitzar el cas, l’expert reuneix la família, senzills obrers tèxtils residents de la colònia, i els explica el seu diagnòstic. No hi ha cap més solució que recórrer a l’autoplàstia: es tracta d’una operació quirúrgica en la qual una regió destruïda és substituïda per un teixit semblant procedent del mateix individu. El nen, però, no té suficient pell. En aquest cas caldrà buscar donants sans, robusts i valents, ja que el doctor avisa que la pell d’aquests s’haurà d’arrencar de la de la carn viva i sense anestèsics ni pal•liatius. Es tracta d’una operació mot complicada i en la qual hi participaran diversos metges. A més, la decisió s’ha de prendre sense demora, ja que si no hi ha voluntaris l’amputació de les cames ha de ser imminent si es vol salvar la vida del petit abans que la infecció s’escampi.
És Josep Gaspar Villarrubias, rector de la colònia, qui va portar la notícia a Santa Coloma de Cervelló. Aquesta es va escampar per tota la fàbrica i les instal·lacions en pocs minuts. El mateix sacerdot és el primer en apuntar-se a la llista de voluntaris per a donar pell pel petit Josep. En saber-ho, els fills del propietari, Claudi Güell Bacigalupi, també van comunicar al seu pare que s’oferien a donar un tros de la seva epidermis per salvar la vida d’un obrer de la seva colònia. La llista de donants va quedar tancada amb trenta-cinc noms altruistes disposats a sacrificar-se. Va ser tanta la solidaritat que el metge es va veure obligat a fer una selecció dels més idonis segons les seves característiques, edat i estat de salut.
Uns dies més tard, La Vanguardia publicava la llista dels deu herois, tot homes d’entre 19 i 36 anys. “Acaso una lágrima, producida por el ínterin del dolor físico, se escapa de sus ojos: pero, de sus labios… ¡ni una queja!”, escriu el cronista. L’operació es va realitzar amb èxit i posteriorment no van sorgir complicacions. De fet, un cop recuperat en Josep Caparrós va continuar treballant a la colònia.
Aquesta història, que en part ha estat novel·lada en llibres com La pell de la revolta de Jordi Sierra i Fabra, és destacable per dos elements: en primer lloc, òbviament, pel nivell de germanor que un fet així va desbordar en una comunitat com era una colònia industrial, però, sobretot, cal destacar el tret interclassista dels donants en una societat estrictament jerarquitzada i en un moment en què la patronal i els sindicats a Barcelona es comunicaven amb trets i bombes. En aquesta ocasió, doncs,per primera vegada empresaris, església i treballadors van unir-se davant un acte singular de gran germanor.
Tant singular va ser l’acte que el rei espanyol, Alfons XIII, i el Papa Pius X, van decidir condecorar els donants. La situació era tan tensa que alguns van arribar a dir que el gest dels amos havia estat només una estratègia per tranquil·litzar els obrers. Potser sí, però més de cent anys després, i davant algú que es deixa estirar la pell, val la pena creure en la bondat de l’home.
