L’odi o rebuig a la persona pobra o a l’exclòs social ja va ser definit fa alguns anys per la professora Adela Cortina amb el terme aporofòbia. Aquest rebuig a la pobresa envolta l’ésser humà, conscientment o inconscientment, en la seva vida social. Però l’aporofòbia es pot practicar no només a títol individual sinó també de manera institucional. Des del punt de vista polític i jurídic, el sistema també pot ser aporofòbic i pot acabar tractant les persones pobres, per excés o per defecte, de manera desigual o discriminatòria en drets. L’actual procés de desmantellament de l’Estat social ha desencadenat un ampli nivell de desigualtat social a escala planetària, en què la pobresa torna a ser un problema necessitat d’especial atenció a tots els nivells. Des d’aquest sistema polític i jurídic es pot, per tant, ser aporofòbic, i acabar donant un tracte diferent de les persones pobres des de les mateixes institucions i normes.
A vegades el sistema tendeix a apartar aquestes persones pobres o sense prou recursos econòmics del que es consideraria la normalitat social i política, les estigmatitza com a subjectes perillosos per al sistema socioeconòmic del país, i fins i tot criminalitza, amb el Codi Penal a la mà, les seves actuacions amb el disseny de delictes que estan cridats a ser comesos, la majoria de cops, per aquestes persones marginades o excloses del sistema atesa la seva condició; a més, estableix penes exacerbades davant conductes, en molts casos, d’escassetat.
Augmenten els actes de rebuig
Després de la globalització i l’acompanyament dels nous fluxos migratoris en gran part de la població, s’estenen polítiques de rebuig al pobre, que s’assenyala com una amenaça per a la integritat i els valors de l’Estat en qüestió. Paradigma d’aquesta manera de fer política criminal constitueix el naixement a Nova York de les anomenades polítiques de tolerància zero, que tenen per objecte principal la petita delinqüència comesa, generalment, per subjectes sense recursos econòmics, o la sanció dels sense-sostre o captaires al centre de les grans ciutats, que conjuntament originen un exacerbat control i inspecció policial, i posteriorment judicial, dels més desfavorits en els espais públics, amb la pretesa finalitat de tranquil·litzar la societat o emanar una clara sensació de seguretat als carrers. Recordi’s com, en plena pandèmia mundial derivada de la covid, moltes administracions a Espanya van aprovar normes que sancionaven el fet de romandre o pernoctar al carrer durant el toc de queda, i van acabar sancionant persones pobres que no tenien cap més opció.
Lladres per necessitat versus lladres de guant blanc
Des del pla estrictament juridicopenal, en concret, aquesta situació crida l’atenció. Pensi’s, per exemple, en les penes previstes per a supòsits de relativa bagatel·la com el narcotràfic a la menuda (àmbit en el qual, no obstant això, es fa summament complicat perseguir penalment la veritable organització criminal que posa en perill la salut pública), delictes contra la propietat intel·lectual (el conegut top manta, la majoria dut a terme per subjectes migrants en condició irregular, en comparació amb l’escassa persecució penal de les grans màfies que s’amaguen darrere del fenomen i que són qui proporcionen la mercaderia per vendre), o l’abordatge de la delinqüència patrimonial en general, i en particular la tipificació de furts d’escassa entitat (moltes vegades comesos per aquestes persones per poder subsistir, com és el cas del furt famèlic), en comparació amb les facilitats per eludir la sanció penal que té el delinqüent de coll o guant blanc en supòsits de criminalitat econòmica (pensi’s així en l’amnistia fiscal, la regularització postdelictiva en els delictes contra la Hisenda Pública i la Seguretat Social, o l’indult als més poderosos, per exemple).
El dret és discriminatori?
Encara que segurament no es pot afirmar que el Dret resulti inherentment discriminatori en la seva formulació (perquè, almenys teòricament, es fonamenta en la igualtat davant la llei), pensem que sí que es pot afirmar que, quan s’aplica i es valoren els efectes reals, tendeix a impactar de manera desproporcionada en les persones en situació de pobresa. Per això es parla de “biaix estructural” o “discriminació indirecta”: la norma és igual per a tothom, però els seus efectes no.
