Estem vivint uns moments de forta regressió en drets que ja havíem donat per adquirits. Les retallades en molts serveis (sanitat, educació, habitatge…) fa pocs anys ni els hauríem imaginat. Els consideràvem una conquesta irreversible. Però oblidàvem que tot dret té un preu i que cal pagar-lo. Si volem continuar gaudint d’aquests serveis de qualitat només els tindrem al nostre abast en la mesura en què algú els pagui.
Ara, però, hi ha una reivindicació ideològica radical d’aquests drets sense l’acompanyament d’una campanya igualment de radical sobre com els pagarem. Els drets a aquests serveis, els catalans i els europeus els hem pagat durant anys amb el nostre esforç, treball i capacitat de generació de riquesa. I encara que no ens agradi reconèixer-ho, també ho hem finançat amb unes relacions d’explotació comercial i industrial amb els països del Sud, productors de matèries primeres, imposant-los-hi les nostres condicions econòmiques.
Quan des d’Europa importem cacau de l’Equador, de Ghana o de Sierra Lleona en forma de gra apliquem un aranzel d’entrada del tres per cent; però si allà s’industrialitzen una mica i ens el venen en forma de mantega de cacau, l’aranzel és del dotze per cent i si s’elabora més, fins a servir-lo en pols, l’aranzel és el setze per cent. Els vam imposar els preus i els impediments pel seu desenvolupament industrial. I ara els tenim aquí i ells i nosaltres som iguals en drets i en dignitat lluitant per mantenir entre tots els nivells de serveis que havíem assolit. Per tant, sense recular en la reivindicació d’aquests drets, haurem d’enfocar la nostra activitat cap els deures de generar nous recursos a través d’una política de normes i lleis que evitin les disbauxes de la corrupció i les normatives econòmiques i financeres que faciliten l’evasió fiscal de les empreses més potents.
Els drets comporten deures
