L’arribada de les noves tecnologies a l’àmbit de la salut, juntament amb els avenços clínics, van configurar un nou escenari als sistemes sanitaris d’arreu del món. El 1960, es van posar en marxa les primeres màquines d’hemodiàlisi, però com que no hi havien recursos per a tothom, es va haver de decidir qui en feia ús i qui no. Arran d’aquest fet, va crear-se el primer comitè d’ètica assistencial del nostre país, establert per primer cop a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.
Però els dilemes ètics no es generen només dins l’àmbit sanitari. Són moltes les professions amb una alta càrrega emocional i responsabilitat que demanen una reflexió profunda sobre les praxis que s’han d’establir. És per aquesta raó que altres comitès, formats principalment per experts del sector sanitari, professionals del món de la filosofia i altres ciències socials –els quals ofereixen una perspectiva diferent–, posteriorment, es van anar organitzant.
Avui dia, hi ha comitès d’ètica, encarregats de posar llum a situacions complexes, a gairebé totes les empreses privades i institucions públiques. I la Guàrdia Urbana de Barcelona no n’és una excepció. A principis del 2019, i promocionat per l’alcaldessa de la ciutat, Ada Colau, es va crear el primer comitè d’ètica de la policia municipal. Però, malauradament, a dia d’avui, resta sense estrenar, ja que només es va realitzar una primera reunió inaugural.
De caràcter consultiu, és a dir, no vinculant, però amb capacitat per fer orientacions fonamentades en ètica i llei, el comitè es va posar en marxa amb la intenció de millorar la qualitat de la intervencions policials. Es volia afavorir la conscienciació i la sensibilització dels policies en qüestions de deontologia professional mitjançant la reflexió i deliberació, l’anàlisi de casos, l’assessorament i la formació.
L’objectiu era aconseguir espais públics més segurs a través del coneixement científic. Per poder donar resposta a la multiplicitat de casuística que podria arribar a consultar-se, el comitè es va crear amb un perfil multidisciplinar que inclou a persones amb coneixement de dret, criminologia, sociologia, psicologia, ètica i seguretat, amb membres de la Guàrdia Urbana amb una trajectòria de prestigi i un membre de la Unitat de Deontologia i Afers Interns.
Ara, però, ens preguntem: la constitució del comitè d’ètica de la Guàrdia Urbana va ser una resposta a la tendència de crear organismes d’aquest tipus? Es pot assegurar l’ètica del cos sense funcionament efectiu o és una figura que, en tant que només consultiva, no té sentit oficial? La configuració del comitè amb professionals “acadèmics” podria fer que els agents el consideressin llunyà al seu dia a dia? Cal repensar la figura dels comitès ètics i la seva utilitat?
La institució de la Guàrdia Urbana i els seus responsables administratius i polítics podrien revisar l’existència del comitè i avaluar la possible despesa que genera i, si no se li dona ús real, dissoldre’l. Al contrari, també es podria analitzar el coneixement del cos sobre la utilitat del comitè, explorar la idea que poden tenir els diferents professionals. I, a partir d’aquest diagnòstic previ, fer difusió i formació, potenciar la consulta alhora que motivar la reflexió dels membres de manera proactiva.
Sigui com sigui, també podria ser interessant que l’espai de reflexió ètica estigués present a la policia encara que no en forma de comitè, ja que disposar de moments per aturar-se i repensar la pràctica sempre serà un aspecte positiu en qualsevol professió.
