Periodista, guionista i escriptor, es troba actualment enregistrant la tercera temporada del programa Quanta guerra, de 3Cat, on es recuperen històries de la Guerra Civil.
Un estudi afirma que el 36 per cent dels homes catalans de divuit a vint-i-quatre anys no rebutjarien una dictadura, que el 16,4 per cent pensen que en algunes circumstàncies un règim autoritari “seria millor” i que el 20 per cent són indiferents. Hi ha un sector de la població als qual la Guerra Civil i la dictadura ja els hi comença a quedar-li massa lluny?
Malauradament el pas del temps és implacable i, certament, encara no som conscients del que es va viure durant la guerra i el que suposa una dictadura en tota la seva amplitud, més enllà de la repressió, que és el més dur. Per què arribem a aquest punt? Segurament hi ha desconeixement, desmemòria i tot això porta a pensar que una dictadura no seria tan dolenta. És veritat que en un moment molt convuls, la manera d’afrontar els problemes, a vegades la més senzilla, és trobar algú que de forma autoritària ens els resolgui. Però això és una bestiesa.
Ha detectat un interès cada cop més baix de la història per part dels joves?
A través d’opinions, jo no he percebut aquesta defensa d’una dictadura, al contrari. De fet, en aquesta franja d’edat, les xifres d’audiència del programa Quanta guerra són molt esperançadores: tenim més d’un 20 per cent d’audiència i entre 350.000 i 400.000 espectadors. Aquestes dades avui en dia són una bestiesa. La franja d’edat d’entre setze i vint-i-quatre anys ens miren molt. I per això penso que és una dada esperançadora. Estem parlant de joves que no van viure la dictadura, que són pràcticament besnets dels homes i dones d’aquell temps. I, per tant, sembla que hi ha un interès per saber què és el que va passar.
Què explica aquest interès?
L’ interès també va molt lligat a una necessitat: saber què va passar per intentar entendre com són els pares, com eren els avis, de quina manera es comportaven, etc. I comprendre per què a casa de vegades no es parlava de determinades coses, per què costava molt mostrar-se emocionalment, per què hi havia determinats temes que eren intocables, per què hi havia una certa tristor, per què l’àvia parlava poc i estava en un racó sense dir res. Mil coses! Per tot això, el fet que hi hagi una part de la població amb la voluntat de saber, com indiquen les audiències, és esperançador.
Quin paper juguen els mitjans de comunicació en la recuperació de la memòria històrica?
Em costa molt de dir què és el que fa cadascú i si ho fan d’una manera correcta o no. Ara bé, sí, està clar que els mitjans de comunicació tenim la responsabilitat —en tots els àmbits— d’explicar el nostre món des de l’actualitat, però també des del passat. I fer-ho a través de programes de divulgació històrica com el nostre. I la responsabilitat que tenim els mitjans de comunicació és de fer-ho de la manera que ho podem fer. De vegades ens diuen: “vosaltres que sou especialistes en la Guerra Civil…?”. I sempre responem: “No, nosaltres no som especialistes en res”. Només hem optat per explicar uns esdeveniments del nostre passat que han impactat molt profundament en l’ànima de la nostra societat i els narrem a través d’històries humanes. I, a partir d’aquí, ens basem en la historiografia, en l’experiència i el relat, i amb la participació d’historiadors per poder entendre amb la complexitat que té què és el que va passar. I això ho fem amb un absolut rigor: per exemple, si no tenim documentació, no expliquem determinades coses. En relació a això, el periodista Ramon Besa exposa una cosa molt interessant, parlant de com ha evolucionat el periodisme amb la irrupció de les xarxes socials. Ell afirma: “La velocitat ha matat el rigor”. I això és molt perillós, perquè quan expliques determinades coses la teva responsabilitat és contextualitzar-les. I amb les xarxes socials és molt dificil fer-ho.
Fins a quin punt creu que recordar aquests episodis de la història ajuden a construir cultura democràtica?
Saber les coses, tenir coneixement, et porta a tenir un esperit crític i, per tant, a poder valorar determinades coses. I gràcies a aquest coneixement veus també que les coses no són ni blanc ni negre, que hi ha molts matisos. El coneixement et porta a saber què va passar i quins llaços poden tenir aquells fets amb el present i, en darrer terme, a quins partits votar. Nosaltres no diem pas a qui votar però si intentem disparar aquest esperit crític perquè la gent pugui saber on ens situem ara. No podem oblidar que sempre anem de bracet d’allò que vam viure…
L’any que ve es commemora el norantè aniversari de l’inici de la Guerra Civil.
Sí, són molts anys, però generacionalment és a tocar. Els nostres avis, de la teva i la meva generació, són els que van anar a la guerra. Pels nostres fills serien els besavis. El pas del temps és implacable, però recuperar la història i conèixer-la ens permet entendre qui som i a on volem anar. Conèixer la història et permet saber quines opcions votar, entre moltes altres coses, perquè fer política no només és escollir una papereta. Conéixer la història també et permet no acceptar determinades mirades de la realitat.
Quines reflexions us ha fet arribar a la gent en relació al programa? Què ha provocat en l’audiència?
He constatat que el Quanta guerra dispara una necessitat que ja existia. Molta gent ens ha dit:“Arran del programa he començat a recuperar la història del meu avi, de la meva àvia, que ho tenia pendent”. És com un motor, un catalitzador. També te n’adones d’una realitat que et fa tocar de peus a terra: el pas del temps és inclement i distorsiona molt les coses. I el passat pot abonar els discursos ben intencionats però també els malintencionats. A la nostra generació, si ens parlen de la guerra de Cuba, de finals del segle XIX, responem: “De què carai em parles, ara?”. I això que va tenir un impacte molt potent a la societat espanyola i a la catalana! Doncs, amb la Guerra Civil i els joves actuals, passa una mica mateix. Per tant, està molt bé que en puguem parlar i, de fet, com a periodistes és la nostra feina i responsabilitat explicar tant el present com el passat.
La història és cada cop més un dipòsit manipulable d’esdeveniments o encara pot esdevenir un instrument de construcció de cultura política democràtica?
Clarament ha de ser un instrument. La història és un instrument per construir una societat millor, una societat més justa, una societat amb més consciència, una societat que tingui molt clar que el camí a seguir és la democràcia, única i exclusivament. Qualsevol altre camí no té cap mena de sentit.
