Estem vivint un període històric amb molta polarització i fragmentació a diferents nivells, de manera que hi ha una forta pressió perquè ens decantem per una posició o la contrària, amb dificultats per considerar els matisos. Per exemple, davant l’emergència viscuda durant la pandèmia de la Covid-19, la vacunació generalitzada de la població va esdevenir una qüestió de bons i dolents. Des d’una banda, qui no es volia vacunar era titllat d’insolidari i paranoic de la conspiració. Des de l’altra, qui es volia vacunar era titllat d’opressor o d’ovella crèdula que segueix el ramat. Els uns creien que estaven cuidant de la seguretat de tothom i els altres que estaven resguardant el valor de la llibertat. Per sort, amb el temps i la perspectiva, han pogut aparèixer opcions més matisades i tenim més obertura per escoltar-les i expressar-les.
Causes de la creixent polarització
L’augment de la polarització es pot comprendre per diversos factors. Des del punt de vista psicològic, el pensament dicotòmic i extremista s’entén com una forma de pensament distorsionat que no té en compte els grisos ni la complexitat. Com a individus, podem contribuir a una societat més rica si ens qüestionem en quins aspectes emergeix una forma de pensar de blanc o negre.
Però per poder considerar un ampli ventall de perspectives, inclús amb possibilitats que semblen contradictòries, és necessari que el cervell funcioni de forma integrada. Això vol dir que hi hagi comunicació horitzontal, entre els dos hemisferis cerebrals, i vertical, amb interconnexió entre el nivell instintiu, l’emocional i el racional. Aquest funcionament integrat només es dona quan el sistema nerviós percep prou seguretat per no haver d’activar el mode de supervivència. Llavors té disponible una elaboració conscient i calibrada, més lenta, però que inclou més matisos. En canvi, en una situació de vida o mort és realment poc adaptatiu prendre’s temps per considerar diferents opcions. Si quedar-se immòbil disminueix les possibilitats que un depredador ens vegi i tingui interès a voler-nos atrapar, val més que la ment també es quedi en blanc, no fos cas que comencés a considerar l’opció de comunicar-se amb el depredador per intentar amansir-lo. El problema d’aquest magnífic mecanisme de supervivència és que no té en compte l’evolució cultural i el context en què solem viure habitualment, ja que no distingeix una amenaça física d’una emocional o psicològica. Al cap i a la fi, de mitjana acabem passant per situacions realment perilloses poques vegades a la vida, però el sistema d’alerta se’ns activa força sovint. Les persones amb història de trauma estan més avesades a activar l’alarma en circumstàncies que no fa falta, però aquesta història també pot ser fruit de trauma transgeneracional o col·lectiu —que és més inconscient, però també ens afecta. No podem oblidar que fa menys de 90 anys vam viure una guerra civil i les conseqüències sistèmiques encara porten cua.
Així doncs, al llarg de l’evolució hem desenvolupat una sèrie de respostes instintives per poder sobreviure, que inclouen la lluita, la fugida, la congelació, fer-se el mort, la dissociació o el plor d’aferrament. Totes comporten un funcionament cerebral desintegrat, més ràpid i econòmic, a costa de silenciar l’atenció plenament conscient, el processament mental i verbal, el raonament o la tendència a atorgar significat a les coses. Ja podem entreveure que, en aquestes condicions, difícilment tindrem l’obertura per escoltar tota la gamma de grisos sobre una situació.
En un altre nivell de factors causants de la creixent polarització, tenim la cultura de la immediatesa, el sistema capitalista neoliberal o el consumisme. Vivim immersos en una quantitat ingent d’informació impossible de digerir amb els nostres recursos cognitius i atencionals limitats. Així doncs, ens acabem informant a base de titulars curts que es queden a la superfície i ometen la gradació. A més, la irrupció de les xarxes socials, que fan negoci com més temps hi passem, fomenten la polèmica i la reactivitat emocional per captar la nostra atenció i retenir-nos més temps. Tot això dificulta l’aprofundiment en els continguts i la dedicació del temps per poder desenvolupar els matisos de cada posicionament.
També fora bo considerar la complexitat de la situació planetària actual, amb la crisi climàtica, la crisi de recursos, les guerres o els moviments migratoris. Els éssers humans solem tenir dificultats per sostenir la incertesa i la falta de control, per això les propostes reduccionistes de l’extrema dreta creixen darrerament. Com que la rapidesa dels canvis socials i tecnològics ens aclapara fàcilment, les solucions simplistes basades en el pensament de blanc o negre ens donen una certa calma.
Conseqüències de la falta de matisos
Viure amb polarització dificulta la construcció de l’opinió pròpia perquè penalitza la diversitat i el pensament crític real. Si tenim en compte la necessitat humana de sentir que pertanyem, un context que pressiona per mullar-se amb un simple sí o no deixa poc espai per als dubtes i els colors. De fet, afavoreix un tipus de posicionament des de la nostra part adaptada, ja sigui per submissió (s’adapta dient que sí), com per rebel·lia (s’adapta anant a la contra), en comptes del pensament lliure i l’espai per treure conclusions pròpies. Tenim la idea que les nostres opinions estan basades fonamentalment en la raó, però molt sovint és la part emocional que empeny el posicionament, sigui per simpatia o antipatia, que després justifiquem mentalment amb arguments. Ens cal una reflexió sobre la facilitat de ser manipulats a partir de reaccions emocionals per tenir en compte les conseqüències que té en termes d’afectació de la democràcia. L’any 2016, Donald Trump va guanyar les eleccions als Estats Units després d’una campanya amb el suport de l’empresa Cambridge Analytica, que va utilitzar els perfils de personalitat extrets de milers de comptes de Facebook per manipular psicològicament els votants enviant eslògans molt específics enfocats a tocar els punts sensibles de cada perfil.
En aquest context, el paper d’una figura equidistant, que no es vol posicionar a favor de cap de les opcions contraposades imperants, ha perdut el valor. Certament, l’equidistància pot ser una posició de covardia o valentia segons des d’on es faci. Quan l’equidistància és una forma d’amagar la pròpia opinió per por de no agradar els altres, la podem considerar poc saludable. Ara bé, quan es fa servir per no entrar en la polarització, per reivindicar el debat sobre els matisos tenint en compte la complexitat, es tracta d’un acte de valentia que enriqueix la nostra societat.
Una altra conseqüència important de la pèrdua de matisos és l’increment de la fragmentació, que augmenta la distància entre “ells” i “nosaltres”. Aquesta separació fa que sigui més difícil empatitzar amb les persones que són a l’altra banda, la qual cosa és la llavor de l’hostilitat i, en últim terme, de les guerres.
Solucions per a un món amb més matisos
Per fomentar la presència de matisos, ens cal sortir de l’estat d’alarma, ens cal aprendre a funcionar de forma més integrada. Per començar, abaixar el ritme, sentir-nos més presents. De mica en mica, anar connectant amb un lloc interior de més calma i connexió. Cultivant la interioritat i l’autoconeixement, anar millorant la regulació emocional en comptes de la reactivitat. Aquestes bases faciliten la consciència del posicionament propi, des d’on està fet i quin grau de coneixement tinc sobre la matèria. Amb consciència dels biaixos i limitacions, augmenta la disposició d’escoltar l’altre per aprendre’n, també perquè el focus ja no està en qui té la raó, sinó en què aporta cadascú. Des d’aquí, anem assentant unes relacions basades en la comprensió i la compassió, i fem créixer la cultura de la pau.
Una societat psicològicament sana s’allunya de la rigidesa dicotòmica, construeix espais de pensament lliure basats en l’escolta profunda i el reconeixement que cada persona és única i irrepetible. Afavoreix la col·laboració, enriquint-se d’una gran diversitat d’idees i opinions. En definitiva, es manté oberta i curiosa a l’aportació creativa dels individus i dels col·lectius, reunint tots els recursos possibles per afrontar els reptes que tenim com a humanitat.
