CRISTIAN PALAZZI: Sabem quants turistes podem absorbir, però no n’hem calculat la càrrega emocional
ROGER SUNYER: Som hipòcrites: critiquem els turistes que venen i no veiem el que fem nosaltres quan viatgem
El fenomen del turisme és una cosa relativament moderna. Viatgem atrets a un lloc per una sèrie de valors, però, sovint, al final, els acabem pervertint. És això inevitable?
ROGER SUNYER —El turisme és un fenomen que té uns aspectes positius i unes amenaces. L’any 1950 hi havien 25 milions de turistes i ara la previsió de cara els propers anys és de 1.800. És un canvi impressionant. Pretendre que això no tingui un efecte sobre les comunitats que reben aquest turisme és absurd i impossible. Un altre debat és com ha de ser aquest impacte. Però, sí, és inevitable. Ara, aquest fenomen es pot governar si entenem governar com a gestionar –aprofitar les inèrcies i que aquestes reverteixen el millor possible sobre les comunitats locals–. Ara bé, entenem governar com a dirigir, no, no es pot. Hem de gestionar la relació entre els que hi són i els que venen. Aquesta és la gran qüestió.
CRISTIAN PALAZZI —El turisme modifica els valors de la terra d’acollida? Sí, és clar. Ara bé, el turisme no deixa de ser una expressió de la globalització. Per tant, no és només el turisme el motor de canvi de les societats sinó un dels vehicles que genera una nova manera de veure el món, que impacta sobre els valors més arrelats a la terra. I això canvia les societats, modifica els comerços, fa aparèixer el fenomen de l’especulació…. Hem de tenir en compte que sí, viatjar et fa més savi, però el savi… es queda a casa. Fins que no entenguem que aquesta transformació, el canvi que tots busquem anant de viatge, no requereix de viatjar perquè sigui possible, el turisme seguirà creixent. Vivim tots sota un imaginari en el qual estem en contínua transformació. Aquesta exigència de novetat és la que demana l’arrel del turisme. Cada cop més gent es pot permetre viatjar. Fins on arribarem? Doncs no ho sé. He arribat a sentir que el turisme és la indústria més gran del món després dels sectors il·legals que totes les economies tenen. Governar aquesta transformació és possible sempre i quan el disseny d’aquest flux es faci abans de la seva arribada, sinó et converteixes en un parc d’atraccions, com ha passat amb el centre de Barcelona.
Potser aquest és un plantejament molt apocalíptic. En societats molt poc desenvolupades el turisme és una benedicció…
R.S. —Sí. Jo vaig pensar en aquest tema en la mesura que vaig fer una reacció contra la reacció antiturística. Sóc una persona que va néixer al centre de Barcelona, als anys 70. De petit jugava a futbol a la plaça de la Catedral, quan no hi havia cap turista i, per tant, sé perfectament de que parlo! Per mi el turisme sempre ha estat una benedicció i l’associo al progrés de la ciutat. Sempre hi he vist multitud de coses bones –que no vol dir que no tingui defectes ni coses a millorar–, per exemple, la barreja i la multiculturalitat. Aleshores, per què aquesta reacció anti-turística? En part per la rapidesa del procés, però també perquè s’han barrejat moltes coses. Per exemple, l’augment dels preus dels pisos no és culpa del turisme. També caldria entendre que el món ha canviat, aquesta idea de “la meva ciutat” ha quedat superada. També nosaltres viurem –si ja no és així– per tot el món: les famílies estaran disperses per tot el planeta. I això ens exigirà una obertura de mires total.
C.P. —Tot i que que no podem fugir d’un fenomen així, a mi m’agrada pensar en el turisme no tan com un procés natural cap a on el món ens porta, sinó com un projecte pensat des de certs sectors que tenen molt clar quins són els seus interessos i com expandir-los a nivell global. Això s’ha de tenir clar perquè hem de poder negociar interessos comuns i no conformar-nos en dir que estem obligats a viure amb el turisme que de sobte apareix a casa nostra. No és així! Hi ha diversos models turístics, des dels més intervencionistes als més liberals. Per tant, sense anar contra l’evolució del món –encara que sigui dissenyada, no natural– cal fer front a aquestes cares negatives del turisme–perquè en té moltes de positives: crea riquesa, és motor de canvi, de transformació, etc. Però també té molts riscos i perills, per exemple el de canibalitzar el teixit comercial i, més profundament, la moral d’una societat, que acaba al final més treballant pel de fora que pel de dins. L’ideal seria un equilibri entre les dues coses, perquè sinó sí que el turisme pot desteixir molt valors, moltes de les riqueses d’un lloc.
Viatgem seduïts a qualsevol lloc del planeta per viure una experiència, per conèixer una societat nova… i en el fons per descobrir uns valors sovint diferents als nostres. Ara bé, en la mesura que practiquem el turisme, no acabem diluint aquests valors?
Sou moderadament optimistes. De totes maneres, la visió negativa del fenomen turístic existeix. Hi ha partits com la CUP que parlen de “decreixement turístic”…
R.S. —No es pot utilitzar el turisme partidísticament. Evidentment el fenomen del turisme té a veure amb la globalització i amb determinats sectors econòmics, però nosaltres també ens agrada viatjar pel món!… Per tant, tractem el tema amb tranquil·litat. Fa trenta anys la gent no venia a Barcelona, ara sí. Aquest és un tema de debat que hauria de ser permanent, però s’hauria d’enfocar no en tercera persona –”els turistes”– sinó en primera persona, “nosaltres els turistes”. Sempre parlem dels que venen i no parlem massa de què nosaltres també en som, de turistes. A tots ens agrada viatjar. Per tant aquest és un fenomen que ens afecta a tots. Siguem seriosos; no usem el turisme partidísticament. No creem expectatives que no es poden complir. De fet, ara ja s’està veient que el turisme influeix, però no és el principal ingredient que fa pujar els preus dels pisos. Curiosament una determinada crítica del turisme de masses ha acabat coincidint amb el sector turístic. La proclama “anem a mantenir la marca Barcelona” dels sectors alternatius, també la defensa qualsevol persona mínimament intel·ligent del propi sector. Per tant, no hi ha aquesta dicotomia que s’intenta fer veure. Del turisme sostenible en parla tant gent crítica, com la pròpia Organització Mundial del Turisme.
Estaries d’acord amb aquest plantejament?
C.P. —M’agradaria introduir la idea de la capacitat de càrrega: totes les ciutats tenen calculada la seva capacitat d’absorció turística en relació als espais públics i llits possibles. Ara, al costat de la capacitat de càrrega física, potser hauríem de dibuixar una capacitat de càrrega emocional. Fa quatre anys el turisme va ser una arma electoral, als barris hi havia pancartes en contra, la gent es va arribar a sentir psicològicament amenaçada per aquest fenomen, per tant estic d’acord en no convertir el turisme en una arma electoral perquè excites un sentiment de rebuig. També és veritat que el preu de l’habitatge, la desaparició de comerços tradicionals, la moratòria dels hotels… aquest tipus de mesures han contribuït a calmar aquesta mena de pressió psicològica, quelcom que el barceloní necessitava. Cal trobar el punt d’equilibri entre una ciutat sana psicològicament i la capacitat d’acollir la gran riquesa que suposa el turisme.
R.S. —A mi m’irrita la hipocresia i la doble moral que hi ha en aquesta qüestió. Som molt sensibles a l’hora de veure les amenaces que genera el turisme quan ens afecta directament però no veiem les que creem quan nosaltres viatgem. I, diguem-ho clar, fem coses relativament semblant a les que fan els que venen aquí. Per tant, ara queha baixat el to i l’animadversió, parlem del tema a fons. Tot i que jo crec que va ser un incendi provocat, més que un incendi real, per pugnes entre sectors. Ara toca parlar-ne, perquè efectivament l’impacte ambiental del turisme existeix. Per exemple: parlem sempre de parar els creuers i no parlem d’aturar l’ús massiu d’avions. Per què? El que no té sentit és que pensem la capacitat de càrrega de la nostra ciutat i no parlem de la capacitat de càrrega dels altres llocs, als quals nosaltres anem.
Hauríem de saber trobar el punt d’equilibri entre una ciutat sana psicològicament i la capacitat d’acollir la gran riquesa que suposa el turisme
De fet, en altres llocs del planeta, amb una estructura social més feble, el turisme encara pot ser més disruptiu, no?
C.P. —Cert. Qui treballa en un ressort de luxe de qualsevol país no desenvolupat? Qui està de gerent i qui fa de cambrer? Els darrers són locals, amb poc guanys econòmics –encara que tinguin uns beneficis més alts que anteriorment– i els primers són estrangers. És cert que el turisme s’ha convertit en un element de colonització i d’expropiació de terres, riquesa, corrupció política… Per tant no podem parlar només de l’impacte dels “guiris pixant-se a les Rambles” sinó que hem de sortir d’aquí. Comparem-ho amb el moviment d’estudiants inspirats per Greta Thunberg, defensors del clima en clau global: la majoria de mètodes de transport ens aboquen a més crisis climàtiques. I ja no parlem del canvi social que representa! Aquesta setmana hem vist cua per pujar a l’Everest… El turisme és la promesa de viure sensacions que no tens a la teva vida normal; el moment sagrat que el capitalisme s’ha inventat per distreure’t. Hi ha diferents modalitats de practicar-lo que depenen en bona mesura de la pròpia indústria. Aquesta pot decidir si dona suport a iniciatives locals per a poder recuperar comerços, per exemple, intentant integrar la sinèrgia que aporta el turista. El turista té molta culpa perquè és molt irresponsable, però els gestors encara en tenen més.
C.P. —És cert, es caricaturitza el turista de masses –que mai som nosaltres–. Després també hi ha la crítica al sector capitalista però tampoc es parla massa de les alternatives. Al Tercer Món, per exemple, la idea que “el turisme reverteixi en les comunitats locals”, quan arribem al Primer Món, desapareix. És a dir, es fa una crítica paternalista al Sud i aquest discurs no es fa quan ens referim aquí. És quelcom molt habitual en el món alternatiu: ser molt potent en la crítica, però poc prepositiu. Per què no creem un marc mental en el qual el turisme sigui gestionat per gent que cuidi el turisme, per empreses que es creguin en el turisme responsable, però no de forma limitada, sinó com a actors preponderants?
Anem al terreny de les idees concretes, va.
R.S. —Cal admetre que som dins del sistema capitalista i dins d’això crear empreses del territori amb valors per a aquest turisme sostenible, per exemple. Però tenir la iniciativa, no esperar que surti; agafar el lideratge de tot això. I d’alguna manera fer de contrapès a marques globals que tenen un pes enorme i que no seran tan sensibles a segons què. Sobretot no limitar-se a la crítica sinó generar l’alternativa. De fet, hi ha una estètica de l’antiturista, encara que viatja com el que més.
C.P. —Sí pensem en com generar un turisme sostenible i responsable, efectivament hem d’obrir el focus. Empresa i administració han de treballar junts proposant lleis que regulin diferents activitats, premiant amb segells que reconeguin les activitats que s’estan duent a terme… i després prendre’s seriosament aquests plans de desenvolupament que es fan des de molts ajuntaments, però que finalment queden en paper mullat per manca de capacitat política per tirar-los endavant. El problema respecte la proposta d’en Roger –dins del capitalisme– és que les forces que operen dins el nostre entorn són molt fortes i per això cal molta valentia i apostar fort, i pensar a llarg termini, sabent que et sortiran molts enemics pel camí. Tots vivim en aquest marc, qui ho negui és un ingenu, i dins aquest marc cal jugar i intentar canviar les coses.
Per què no creem un marc mental en el qual el turisme el gestioni gent que el vol cuidar, per empreses de turisme responsable i no les grans multinacionals?
Anem tard en la reflexió de com hauria de gestionar-se el turisme?
R.S. —Sí, però igual que en qualsevol altre lloc. El fenomen de la globalització és un fenomen que requereix molta pedagogia. Part del creixement del populisme i del proteccionisme, d’aquest resistencialisme, té a veure amb això: no haver explicat els avantatges i els desavantatges de la globalització. Feia molta gràcia quan teníem les nostres empreses deslocalitzades a la Xina produint a preu barat, però quan venen ells a casa nostra a fer el mateix… ja no ens agrada tant! Fa falta molta pedagogia per evitar que es creï una animadversió cap al de fora, cap al diferent… això sí que és perillós.
C.P. —Si serveix de referència la participació dels centres d’investigació turística catalans en els grups d’investigació de l’Organització Mundial del Turisme no anem tard. Sabem els perills i sabem els avantatges… igual que els altres països. Ara bé, nosaltres, a diferència d’altres indrets, hem viscut un creixement brutal del turisme en molt pocs temps. I això ens fa sentir molt insegurs, perquè és com si una onada passés per sobre nostre. És veritat que caldria una mica de renovació general en tot aquest àmbit, sinó és difícil fer un pas endavant, però les eines hi són. El que estem és espantats. Sempre patim per si “Barcelona mor d’èxìt”, quan Barcelona és un cas d’èxit… i el que digui que no s’equivoca. Ara, però, l’èxit ha de ser gestionat per persones que no hagin gestionat la crescuda. Una nova onada de gestors. Ara l’objectiu ja no és portar turistes a Barcelona, perquè ja estem entre les deu ciutats més importants del món, ara toca prendre’ns una mica més seriosament a nosaltres mateixos, deixar de fer demagògia i gestionar la riquesa que aporta el turisme, fent que la ciutat estigui tranquil·la
R.S. —Jo de vegades m’imagino que la ciutat és com un senyor que obre una petita botigueta pensant que tindrà molt pocs clients i al final es troba que cada dia té una cua molt llarga. I el botiguer està desesperat perquè no vol clients. Home, doncs, el botiguer el que hauria de fer és ampliar el negoci! O organitzar-lo diferent o oferir un altre producte… però tenir clients és una benedicció, per aquell que ha emprès el negoci. Doncs el cas de Barcelona és una mica així, perquè té molt d’èxit sense ser capital d’estat. A més, cal tenir en compte que fa trenta anys no venia ningú aquí. Paraven quatre autocars… no hi havia cap mena d’interès. I ningú anava al mar. Els europeus són els que ens han fet adonar de la potència que té el mar. Hem de tenir en compte que en aquells moments, per a molts barcelonins, el mar començava a la Costa Brava…
Ara toca prendre’ns més seriosament, deixar de fer demagògia i gestionar la riquesa que ens aporta el turisme fent que la ciutat estigui més tranquil·la
Per acabar, tornant al principi: quins valors positius i negatius ha aportat el turisme a casa nostra, en els darrers 25 anys?
R.S. —Jo penso que la majoria de coses que ha aportat són intrínsecament bones: el cosmopolitisme, la visió oberta, l’intercanvi cultural, aquest aire que Barcelona té de ciutat moderna, tret que sobretot se n’adona la gent de fora. El mestissatge, que s’ha intensificat, tot i que ja era una cosa molt catalana: ens estimem molt a nosaltres mateixos però alhora sabem acollir. Ara, encara podem explotar molt més l’oportunitat que suposa el turisme. Ser en el rànquing de les ciutats més visitades del món és una meravella. L’objectiu hauria de ser: pensem el turisme en positiu treballant els efectes negatius.
C.P. —El turisme ha aportat moltes més coses bones que dolentes, però en destacaré alguna de no massa bona, per equilibrar: la por que s’ha generat contra el turisme fa que la ciutat visqui aquest fenomen amb una certa angoixa. Hi ha gent que pateix diguem-ne existencialment perquè veu amenaçada la seva conducta, el seu teixit veïnal i comercial… i això és un efecte negatiu. Valors positius? El turisme aporta una visió global del món, et col·loca al món des d’una ciutat petita… Les persones de fora ara venen tant a visitar-nos com a treballar i això ens ha donat un punt de ciutat emprenedora molt important. I, finalment, malgrat que pel meu gust la ciutat encara és molt provinciana en aquest aspecte, el turisme també ens ha portat esdeveniments culturals de primer ordre.
El turisme a casa nostra ens ha ajudat a aprofundir en el valor del mestissatge, que ja és una idea molt catalana: ens estimem molt però sabem acollir
